Dilluns passat vam tenir de nou a l’AUGA l’antropòleg Francesc Bailón que ens va parlar de la interessant i desconeguda història d’ Ada Blackjack (1898-1983): la Robinson Crusoe de l’Àrtic, una dona inupiat que va formar part de l’expedició a l’illa de Wrambler, al nord de Sibèria.
L’Ada va néixer el 10 de maig de 1898 a l’assentament de Spruce Creek, a 15 km de Salomon (Alaska). Allà els anys 1899-1900 s’hi va produir un gran augment de població a causa de la Febre d’Or, però malauradament també hi arribà, el 1918, la grip espanyola. A causa d’aquesta va morir el seu pare i la seva mare com que no podia cuidar la família, va enviar l’Ada i la seva germana petita als missioners metodistes on va aprendre a llegir i escriure en anglès però també a netejar, cuinar i cosir.
Als 16 anys es va casar amb Jack Blackjack i van tenir tres fills, però ell maltractava la família i feia passar gana als fills, dos es van morir i l’any 1921 ell l’abandonà. Sense recursos i desemparada va decidir deixar l’únic fill que li quedava i que estava malalt de tuberculosi en un orfenat perquè el cuidessin i l’eduquessin mentre ella treballava per guanyar diners suficients per poder curar el seu fil, però les feines eren mal pagades i no podia estalviar prou diners.
Aleshores, el 1921, es va presentar a una expedició que s’estava organitzant per anar a l’illa de Wrambler, organitzada per Vilhjalmur Stefansson, que ja havia organitzat una expedició anterior el 1913. Per aquesta es buscaven famílies inuits per acompanyar els exploradors i es prometia un paga generosa. L’Ada va veure l’oportunitat d’aconseguir els diners que necessitava per al seu fill i tot i que, no era exploradora, ni aventurera, no tenia experiència, ni sabia disparar i li feien por els ossos polars s’hi va inscriure.
Stefansson volia organitzar l’expedició per declarar la illa territori britànic si aconseguien viure-hi durant 2 anys, però l’illa era uns dels llocs més aïllats, freds, remots i salvatges del planeta. Els altres expedicionaris eren Allan Crawford, un jove inexpert de 20 anys que , com a britànic, havia de comandar l’expedició, Fred Maurer, supervivent de l’expedició del 1913, expert explorador, Milton Galle, de 19 anys, inexpert i Lorne Knight expert explorador que ja havia estat a l’Àrtic.
Van salpar el 9 de setembre de 1921, i en el moment de sortir l’Ada va adonar-se que no hi havia més famílies inuits, només ella i els 4 homes. El 15 de setembre van arribar a l’illa, l’endemà el vaixell va marxar amb la promesa de que a l’estiu següent vindria un altre vaixell amb més provisions, perquè amb el que tenien no en tenien prou per un any. Les condicions de vida a l’illa eren extremes, vivien de caçar guineus, ossos polars, morses o bous mesquers i a l’hivern van arribar a -56 ºC.
L’Ada va ensenyar-los a construir iglús, i també els va ensenyar a guardar greix de foca en barrils. Ben aviat es van adonar que durant la nit fosca o polar, que pot durar més de quatre mesos, els animals marxaven de l’illa i fins la primavera no tornaven. A l’estiu amb la fusta que arribava a l’illa pels corrents del mar , ja que allà no hi creixia cap arbre, van construir un barca i un trineu. Quan el vaixell de proveïment no va poder travessar el gel, les condicions a l’illa van empitjorar, es van quedar sense aliments un any més.
El gener de 1925 en plena nit fosca, Crawford i Knight van intentar arribar a Sibèria a buscar ajuda amb la barca i el trineu però van haver d’entornar-se, a finals de gener Crawford, Galle i Maurer van tornar a marxar, però ja no van tornar, no se sap que els hi va passar. L’Ada es va quedar sola amb en Knight, que patia escorbut, aleshores ella va començar a escriure les seves memòries. L’Ada va cuidar en Knight i va caçar perquè poguessin sobreviure, però no el va poder salvar i ell va morir el 23 de juny de 1923.
L’Ada va haver de viure en unes condicions extremes, però el seu esperit de supervivència i com a mare, el fet de pensar constantment en el seu objectiu de poder curar el seu fill li va donar la força que necessitava per sobreviure. Finalment el 20 d’agost de 1923 va ser rescatada per vaixell Donaldson, al comandament de H. Noice. L’Ada finalment va cobrar i, encara que no tots els diners, ja que Stefansson se’n va quedar una part, va poder retrobar-se amb el seu fill, després de 2 anys, i va poder tractar la seva malaltia.