Dolors Comas, antropòloga, va parlar de la revolució de les dones al s. XXI. Des de les primeres lluites a finals del s.XIX, perquè les dones poguessin votar, estudiar a la universitat, obrir un compte corrent… fets que avui en dia ens semblen a tots tan normals, en el seu temps va costar una lluita, per cert molt difícil (recordem les primeres sufragistes o les noies que s’havien de vestir d’homes per anar a la universitat…).
Fent un salt en el temps, la conferenciant va fer palès que avui en dia la pensió de moltes dones és inferior a la dels homes per la raó que moltes van haver de deixar la feina uns anys o van fer reducció de jornada per haver de cuidar familiars (pares o fills). Quan arriben a la jubilació, això repercuteix en la pensió. No passa el mateix amb els homes.
Actualment no hi ha diferència de salaris entre els professionals d’un mateix sector, siguin homes o dones, però sí que hi ha un “sostre de vidre” en quan a moltes dones que no poden agafar un càrrec de responsabilitat perquè és incompatible amb la cura dels fills. Va senyalar que dels contractes a temps parcial per cuidar familiars, el 85% són de dones.
Després la ponent va parlar de la violència de gènere. Posà diferents exemples coneguts per tots. Un és el de “la manada” que es va produir a Pamplona durant els Sanfermins. Recordem aquella violació en grup de cinc xicots contra una noia de 18 anys. Ells mateixos van difondre la gravació per les xarxes, presumint dels fets. Això va causar gran indignació en tota la societat. La noia va presentar denúncia i, per acabar-ho d’adobar, l’Audiència provincial i el Tribunal Superior de Navarra, ho va considerar com abús sexual. Aquesta sentència va crear un gran desacord entre la població (com podia defensar-se una noia enfront de cinc xicots?) i generà moltes mobilitzacions. Finalment el cas es va revisar i el Tribunal Suprem ho va considerar una violació. A nivell judicial és molt important diferenciar entre abús i agressió. Qualsevol acte no consentit és violència.
També va parlar del moviment “Me Too”. Recordem que aquesta mobilització va sorgir a partir de la denúncia de l’actriu Alyssa Milano contra Weinstein, per l’assetjament sexual que havia rebut. Posteriorment foren moltes més actrius que varen denunciar els abusos i coaccions que havien rebut de Weinstein. Comentà que ara es denuncien aquests fets, abans estava “normalitzat” que certs directors, cantants i homes influents poguessin actuar així. Moltes dones han passat d’una situació de víctima a empoderament. Els fets es fan visibles i interpel·la als homes. La masculinitat no és això, hi ha d’haver respecte. Per sort es penalitza les agressions. Hi ha d’haver rebuig a qualsevol violència, a qualsevol abús i no diguem violació. El llindar va canviant, fets que abans es podien considerar tolerables en aquests moments no. El cas Alves, potser fa uns anys se n’hagués sortit bé. Per sort,ara el tribunal ha entès que no hi va haver consentiment i li ha caigut pena de presó. També el cas Rubiales, encara que no es pot comparar, va causar rebuig amb el petó forçat i el gest obscè que va tenir. Hi ha un rebuig davant qualsevol actitud masclista.
La realitat és que la violència va augmentant en tots els països. Alguna cosa no es fa bé (educació. xarxes socials, pornografia a l’abast…). Tota la societat hauria de reflexionar-hi i els polítics emprendre les accions adequades (penalitzar degudament el ciberassetjament, evitant els continguts pornogràfics en els adolescents …). Potser si tinguessin un model de relació més sa i respectuós, segurament s’evitarien molts problemes.
També és palès que hi ha com una mena de reacció contra les dones. Encara que ningú s’atreveixi a dir que les dones i els homes no han de tenir els mateixos drets, està sorgint un neomasclisme en alguns sectors.