Dilluns vam encetar a l’Auga la tanda de conferències del 3r trimestre de curs amb la presència del nou subdelegat de la UdL a Igualada, el Dr. Grau Baquero i Armans.
La sessió del dia va estar a càrrec de l’igualadí Joaquim Solé i Vilanova, doctor en economia i catedràtic d’Hisenda Pública a la UB. Va impartir una classe de nivell universitari, però a l’abast de tots els presents, sobre els impostos municipals a la ciutat d’Igualada.
Ens va fer una introducció molt entenedora sobre un concepte complex i polèmic com el dels impostos (com a imposicions), tema del que s’ha de parlar clarament, i millor anomenar-los contribucions. Hauríem d’adquirir una millor cultura fiscal, per poder relacionar correctament les contribucions i les prestacions públiques que rebem a canvi. Va comparar l’administració de l’Ajuntament com el pressupost d’una gran família, que té uns ingressos i els ha d’estirar amb sentit comú per arribar a cobrir totes les necessitats.
Les contribucions es recapten de particulars i d’empreses del municipi, i cotitzen per bens immobiliaris com l’IBI, i d’altres conceptes com els vehicles, taxes… A canvi, l’Ajuntament proveeix als ciutadans una sèrie de serveis: els serveis vitals com l’aigua, l’enllumenat o el clavegueram; els serveis fonamentals, com l’ensenyament, la seguretat ciutadana o els serveis socials; els serveis complementaris com les escoles de música, idiomes o esports; i els serveis suplementaris com les despeses de la Festa Major. A més, ha de fer front a la càrrega financera que suposa tornar els préstecs.
Un dels temes claus és la Gestió Eficient d’aquestes despeses i també dels ingressos. L’Ajuntament té autonomia per poder escollir entre pujar impostos o no, entre endeutar-se més o menys, o entre ajustar l’IBI o altres impostos. Respecte al tema de l’IBI, cada ajuntament pot modificar el gravamen de les propietats, o actualitzar la base imposable fent revisions cadastrals, i també bonificar per conceptes com la edat, la renda o el grup social per exemple. També pot tenir en compte altres factors per valorar segons el tipus d’immoble, el seu ús residencial o els d’ús industrial.
El conferenciant ens presenta l’estudi que ha elaborat en base a les contribucions de 8 municipis d’un nivell similar: Igualada, Vic, Manresa, Olot, Granollers, Vendrell, Vilafranca i Sitges. Fa una comparació en diversos gràfics que analitzen una sèrie de dades com l’IBI per càpita de cada municipi, l’IBI dels residents per càpita, el valor de l’IBI sumat als residus i al clavegueram. També en altres gràfics la evolució de la població dels municipis indicats entre els anys 2008 i 2024, l’any de revisió cadastral i la evolució del tipus de gravamen. A part una gràfica que indica el deute viu (pendent de pagar) dels municipis, i el romanent de tresoreria de cada un d’ells. També fa la mateixa comparació entre els 4 municipis de la Conca d’Òdena ( Igualada, Montbui, Òdena i Vilanova).
Els resultats d’aquests estudis, amb dades publicades pel IDESCAT, el Ministeri d’Hisenda i el BOE, donen com a conclusions que Igualada és una de les ciutats amb el IBI més alt (a part de les poblacions turístiques com Sitges i Vendrell), que també té una taxa molt elevada d’ IBI + taxa de residus + clavegueram, i encara que supera en quantitat d’ingressos, té una taxa de deute força elevada. Respecte al deute viu en referència als ingressos és també molt elevat, però es manté dins el marge legal establert. Els interessos pagats i la càrrega financera respecte als ingressos son més elevats a Igualada que en moltes de les altres ciutats mitjanes. Respecte als municipis de la Conca, veiem en els gràfics que efectivament també els ajuntaments del voltant d’Igualada suporten menys impostos, pateixen menys deute i tenen un romanent de tresoreria millor.
El ponent reconeix que l’anàlisi dels impostos és molt fàcil de calcular, com es mostra en tots els gràfics i quadres que ha elaborat, però que el difícil del cas és analitzar la despesa, la gestió i els serveis oferts. Per aquest motiu, reitera que en aquesta conferència només s’ha parlat d’impostos i no pas de serveis.
Finalment proposa obrir un debat serè als ciutadans, polítics i gestors socials sobre quin nivell d’impostos necessita la ciutat, quin nivell de deute, de qualitat de serveis i de millores en la gestió.