Josep Clotet, biòleg i vicerector de la universitat internacional de Catalunya, ens va parlar de les pseudociències el passat dilluns a Auga. Una conferència interessant per mostrar-nos els perills i riscos greus que es poden donar quan s’abandonen els tractaments avalats científicament per d’altres sense cap evidència terapèutica. Les pseudoteràpies són aquelles disciplines o tractaments que es fan passar per científics però que no ho són i per, tant, no estan avalats per la ciència mèdica.
A vegades s’expandeixen teories conspiranòiques sobre “El sida no existeix”. “El càncer té un origen emocional i es pot curar amb teràpies emocionals”. “ El wifi fa mal a la salut”. “Les vacunes causen autisme”, “El covid… “
Una pseudoteràpia pot tenir conseqüències greus quan porta a un malalt de càncer a rebutjar el tractament de quimioteràpia. En altres casos, de malalties menys greus, pot ser que no faci ni bé ni mal, però en tot cas és una estafa a nivell econòmic i és un fet immoral divulgar falsedats i lucrar-se de les vulnerabilitat de les persones que pateixen una malaltia.
El ponent no va fer una crítica a les persones que les utilitzaven, perqué entenia que un malalt greu, en una situació vulnerable, sempre intenta buscar alguna “solució” quan la medicina tradicional no li dóna resposta. Però sí que va ser lògicament crític amb la gran quantitat de entabanadors que prometen pseudoteràpies, a vegades molt absurdes, per curar alguna malaltia greu.
Però, per què és fàcil creure en les pseudoteràpies?. Com és que tantes persones intel·ligents i formades hi han caigut?. El conferenciant ens parlà del l’existència del “pensament motivat”, que és quan busquem informació que ens doni la raó i rebutgem idees contràries. Som incapaços de creure que hi ha altres opcions. La persona busca les pàgines web o els youtubers d’acord al seu pensament, que pot estar equivocat, però com que els logaritmes sempre li seleccionaran el què la persona vol escoltar, es retroalimenta en el seu pensament i no surt d’aquí.
Com evitar aquest perill que tots hi podem caure?. Doncs buscant pàgines web segures, analitzar tots els estudis, consultar bases de dades autoritzades, afrontar el diàleg, deixar-nos aconsellar pels experts i conèixer les estratègies de la pseudociència.
També es parlà de l’efecte placebo i de la força de la suggestió.
Acabo amb una reflexió: si un metge fa una mala praxi per acció o omissió, li pot caure al damunt conseqüències greus. En canvi, si un xerrameques promet la cura del càncer amb “ falses teràpies “ i la persona mor, no se li pot demanar responsabilitat?. Sembla que hi hagi un buit legal respecte a això.