Albert Portell, llicenciat amb periodisme, i autor del llibre “Per què no es queden a l’Africa?, publicat per l’editorial Aledis. L’Albert ens va parlar, en una xerrada molt interessant, clara i entenedora de quins motius empenyen senegalesos i gambians a abandonar el seu país i emigrar a Europa.
Per trobar l’origen de la situació econòmica d’aquests països cal retrocedir fins al colonialisme. El ponent va posar l’arròs, com a exemple per explicar el tipus d’economia colonial que es va imposar. Aquest és un dels seus principals aliments però, cada vegada en podien cultivar menys perquè havien de dedicar els camps a la producció de cacauets.
Anglesos i francesos després de la invasió de Senegal i Gàmbia, el que els interessava era que aquests països produïssin el que ells necessitaven, i per aconseguir-ho: primer van eliminar la divisa local, obligant a pagar els impostos en una divisa diferent i prometent que els pagarien els cultius en aquesta divisa per tal de que poguessin pagar els impostos, com a conseqüència es van eliminar les rutes comercials existents i es va reorientar l’economia d’aquests països a les necessitats de les metròpolis.
En el s. XX, i després de la independència d’aquests països aquesta situació s’ha mantingut, l’arròs que produeixen és insuficient per alimentar a tothom, els camps es dediquen majorment a produir cultius dedicats a l’exportació, la competència de molts països fent el mateix producte afavoreix l’existència de dèficits comercials i genera una caiguda dels preus , conduitn el país a l’endeutament, quan cauen els preus del cultiu dedicat a l’exportació, aleshores es dispara la migració interna.
Tornem a la mateixa situació de l’època colonial, s’oblida la sobirania alimentària. El dèficit és fruit de la necessitat d’adquirir menjar, gasolina i medicines, es gasta més del que s’ingressa, es va acumulant el deute en dòlars, fins al punt que es calcula que el 2026 Senegal haurà de destinar el 15% de tota la seva economia per pagar el deute. Tot això malgrat tenir pesca, Senegal és un gran país consumidor de peix però amb els últims tractats de pesca amb Europa n’han sortit perjudicats, disminuint la pesca pel consum local i pel que fa a les mines d’or del país, estan a mans d’empreses estrangeres britàniques.
Al Senegal i Gàmbia s’utilitza el Franc CFA, tot i que no és la moneda local, però França els va prometre estabilitat econòmica i havien d’enviar les reserves de divises al Banc de França, això fa menys competitives les exportacions i estimula les importacions, amb la qual cosa es fomenta la desindustrialització, alhora es dona poc crèdit i el poc que es dona ho fan a empreses exportadores que són de capital francès. En el cas del dalasi, moneda local de Gàmbia, es va devaluant i cada vegada es necessita més per aconseguir un dòlar. Així la devaluació de la moneda es una altra de les causes de la migració.
Per finalitzar va parlar dels diners que els emigrats envien al seu país d’origen, en el cas del Senegal representen el 10% del PIB del país i en el cas de Gàmbia el 20%. D’aquests diners gairebé 478 milions venen d’Espanya i en el cas de Gambia uns 500 milions. Aquestes remeses són una font de divises i ajuden al consum de les llars, a pagar taxes escolars i a ajudar a muntar petits negocis i amb aquestes millores es contribueix a assegurar una pau social en aquets països.
Segons Portell el futur cal buscar-lo en la sobirania alimentària, ja que és l’eix de qualsevol canvi polític, amb més producció local es disminuirà la importació i els diners que s’hi destinen es podrien invertir en el propi país i en el que realment necessita.