A la sessió d’AUGA de dilluns, en Xavier Ginesta, doctor en periodisme esportiu, ens va parlar de com funciona la indústria del futbol.
A Espanya, el futbol professional representa el 1.5% del PIB. Funciona com una indústria de l’entreteniment, amb les seves relacions sistèmiques de poder mediàtic, esportiu, polític i econòmic. Els clubs de l’esport professional tenen un valor de marca que segons les empreses de valoració arriben a uns valors astronòmics. Per exemple, el Madrid té un valor de 1,9 bilions d’euros, i el Barça, 1,7. Altres clubs europeus tenen valors inferiors a aquestes quantitats. I és important la relació que tenen entre ells per assegurar aquestes dades.
Si comparem el valor d’un club amb una de les marques tecnològiques més conegudes del Top 25 d’aquest any, com Apple, aquesta te un valor de només 0,5 bilions. Això demostra la influència mundial del futbol en la economia.
En Xavier ens descriu 4 personatges de la indústria del futbol al llarg de la història que han canviat la visió d’aquest negoci. Primer, en Joao Havelange, president de la FIFA del 1974 al 1998, modernitza la institució mundial buscant patrocinis en empreses com Adidas, Coca-Cola, Kodak i Visa. Alan Bryman, al 1999 teoritza sobre una societat que es comporta en el temps lliure tal com preconitzava Walt Disney (escriu el llibre: La Disneyització de la Societat ). Estudia com es comporta la gent tematitzant les seves experiències d’esbarjo. És el model conceptual del futbol contemporani. Bob Iger, va ser al 2005 el CEO de Disney, el que va adaptar la companyia al ritme dels nous temps.
El quart personatge podria ser en Leo Messi, que representa l’actor fetitx del club, igual que ho és Mickey Mouse a Disneylandia.
Ara per ara els estadis es construeixen tots amb uns estàndards idèntics: són uns grans espais pensats per fer consums híbrids, igual que un centre comercial on es va a passar la tarda. Els aficionats a més de comprar la entrada, gasten en begudes, menjar i enormement en marxandatge. Com una gran empresa d’avui dia, estudien el negoci dels continguts, distribució, inverteixen en tecnologia i en la marca global. Els jugadors com David Beckham són actors de marca global. Aquí també en tenim, com ara Alexia Putellas o Lamine Yamal, que son jugadors però també “marques”.
Tots parlem dels sous elevats dels jugadors de futbol. És veritat però, que si en Messi cobra ara al club de Miami una quantitat de milions de dòlars, la marca del club s’ha revaloritzat al doble, els ingressos s’han quadruplicat perquè els aficionats paguen una entrada que val el doble, reben més contractes de patrocini i venen més abonaments. Els socis que van al futbol es mouen per la emoció, i aquesta té un valor que és incalculable.
A banda dels diners, els jugadors de vegades poden ser ambaixadors d’un país, creant lligams polítics i comercials, poden crear contingut a les xarxes socials i obren el camí a formar comunitats de consumidors d’aquella emoció o producte. Els fans es transformen en consumidors, i la indústria els ofereix emocions en forma d’espectacle i també de productes. El futbol és un producte de consum emocional, diu.
El disseny dels nous estadis temàtics conviden a passar-hi temps, que serà temps de consum i despesa. I això s’aconsegueix oferint experiències de serveis adjunts com càterings, aperitius i altres. Els clubs son ara factories de continguts, com ara el club Wrexham FC, de Gales, que va estar comprat al 2020 per dos actors, i que generen un contingut audiovisual important.
Avui el futbol europeu és la gran empresa europea de continguts audiovisuals. Els partits es consumeixen en directe, que és quan generen més emocions, i això passa a Europa i als Estats Units principalment.
En realitat, això està generant nous models de propietat, amb personatges peculiars que es reparteixen el negoci. Afirmen que el futbol és el millor entreteniment del mon actual. I hi ha països, com Aràbia Saudita que inverteixen en aquest espectacle com a alternativa futura al petroli. Consideren que el futbol és un actiu d’inversió, i alguns fons s’hi han especialitzat.
Cada cop més el futbol es va americanitzant en la seva organització, generant més beneficis. És la cultura de l’espectacle, la franquícia i l’audiència familiar. Perquè, al final: què val una emoció?