Dilluns vam tenir a l’Auga un acte organitzat conjuntament amb el CECI i l’Ateneu. El teatre es va omplir de gom a gom per escoltar tres testimonis que ens van parlar de la transició a Igualada des de tres punts de vista particulars.
L’acte moderat pel Miquel Térmens, degà de la Facultat de Biblioteconomia, i professor de la UB, va començar amb el vídeo del NODO de fa exactament 50 anys, amb la notícia de la mort del dictador Franco. A partir d’aquest fet, comença la transició, un temps per recuperar els drets i llibertats perduts durant el franquisme. Cada un dels testimonis ens explica la seva vivència.
L’Assumpta Sagristà, professora d’Història i directora d’Institut, ens ho explica des de la seva experiència de la repressió que es va patir en aquells temps. Recorda com el món universitari a finals del franquisme posava la mirada en els moviments que es van viure al maig del 1968 a Paris. Una onada de protestes i manifestacions com a rèplica de les lluites pacifistes que tenien lloc als Estats Units, amb els hippies que protestaven contra la guerra del Vietnam. Ambdós moviments tenien el mateixos principis: la contracultura amb consignes revolucionaries i poètiques, uns valors feministes i de tolerància. El maig del 68 els universitaris es van abocar als carrers, i després ho van fer els obrers i els sindicats del Partit Comunista Francès. Aquí els estudiants també ens van inspirar en aquests valors, que anaven en contra del què el franquisme del nacional-catolicisme estava mantenint. L’Assumpta va viure la realitat d’aquests moviments de protesta. I recorda com en una revolta a la Universitat, es va decretar l’estat d’excepció. I en una reunió en una casa on s’havien reunit 20 persones hi va entrar la policia i els va detenir a tots. Va passar uns dies en una cel.la a la comissaria, i ens llegeix una carta que llavors va enviar a la seva germana. La van acusar de Rebelión Militar, la qual cosa li va provocar molta angoixa pel què podia passar. Van ser temps complicats, diu, però alhora es va sentir molt acompanyada gràcies a la gent de tota condició que la va ajudar. La carta del 1977, expressa la grandíssima preocupació de la situació del moment.
En Josep M. Dávila, militant del PSUC clandestí, sindicalista i regidor del 1r ajuntament democràtic del 1979, ens explica les seves vivències sindicals i polítiques. Diu que a Igualada ja existien moviments sindicals dels del 1971, com les CCOO, amb companys com el Sisco Viera, el Juli de Noguera, la Maribel Nogué i en Lluís M. Xirinacs. Es reunien en la clandestinitat en pisos particulars. Coneixen a Mossèn Còdol, que llavors portava el JOC (Joventut Obrera Catòlica), i s’integren al grup. D’aquesta manera es podien coordinar amb altres grups arreu del país per recolzar el moviment obrer, com l’aplec de 4.000 joves que es van reunir a Montjuic. Posteriorment es van incorporar a d’altres moviments sindicals com la UGT, CCOO i finament al PSUC. Explica que els sindicats es van legalitzar al 1977, i a l’any següent hi van haver les primeres eleccions sindicals. S’involucra en crear les seccions
sindicals a les Empreses, els primers comitès d’Empresa i les assessories a treballadors. A l’abril del 1979 es celebren les primeres eleccions municipals, i el Josep M. Entra a l’Ajuntament pel PSUC. Recorda algunes anècdotes que han fet història, com la Marxa de la Llibertat, una acció per reclamar de forma pacífica i no violenta, l’amnistia i les llibertats. Una columna, de les sis que van recórrer el país, va passar per Igualada, i n’explica els detalls: va ser la manifestació més nombrosa fins el moment a la ciutat, amb unes 1.500 persones que van desfilar pel passeig. Però no es va poder acabar, perquè la repressió de la guàrdia civil a cops de culata la va dissoldre. L’any següent, el 10 de setembre del 1977 un milió de persones van desfilar a Sant Boi de Llobregat demanant llibertat, amnistia i l’estatut d’autonomia.
En Joan Valls, filòleg i periodista, va ser director del Bi-setmanari d’Igualada des del 1978 i durant 17 anys. Explica que llavors l’alcalde d’Igualada era en Ramón Grau, l’últim alcalde franquista. Com a director de diari, ens diu que no va rebre mai pressions de l’Ajuntament, i que mai el van condicionar. Després, amb les primeres eleccions democràtiques, es produeix quasi un empat entre Convergència i Unió i el PSC. Així va entrar com a Alcalde per 29 vots més en Manel Miserachs, i no el candidat el PSC Antoni Dalmau. La tendència del diari va començar a tenir trets socialistes diu, i van haver-hi algunes desavinences amb el nou alcalde. El diari és un recull de la actualitat d’aquella època, i ens explica algunes històries municipals, com el tancament de la empresa IECSA i com els treballadors es van tancar a Santa Maria. Hi va haver pressions perquè la policia desallotges l’església, però Mn Genís, ho va evitar. Aquells anys al diari van ser fantàstics i es va fer el què es va poder, confessa. Encara que reconeix, aquesta transició està pendent en molts àmbits que la actualitat ens recorda cada dia.
Al final de l’acte, en Miquel Térmens resumeix que van ser uns temps de lluita i de por, la democràcia no arriba per decret. Però nosaltres, els assistents, en som uns testimonis vius que ho hem de transmetre i fer pedagogia als nostres fills i nets, perquè la joventut desconeix aquest passat.