A l’Auga vam poder escoltar Antoni Munné, biòleg i doctor en ecologia per la UB. Ens va explicar d’una manera comprensible i alhora de nivell universitari, de com es pot garantir el subministrament d’aigua potable en el context actual de canvi climàtic al món, i en particular a Catalunya.
En cinc punts importants ens explica la evolució i efecte del canvi climàtic en la disponibilitat dels recursos hídrics. L’aigua dolça suposa només un 2% de la massa d’aigua total de la Terra. La resta és aigua salada, i només un 28% d’aquest 2% és aigua disponible, i una bona part és gel. L’aigua és un recurs essencial, però limitat.
Comenta que depenem de la pluja, i només aprofitem el 24% de la pluviometria. Però en aquest clima mediterrani que tenim, hi ha un equilibri precari a causa de les sequeres periòdiques. No plou a tot arreu, ni plou el mateix cada any. Una solució han estat els 19 embassaments que hi ha a Catalunya, i els 199 aqüífers. En un període recent de 3 anys ha plogut la meitat que la mitjana dels darrers 110 anys, i aquest és un tema molt preocupant, perquè la població ha augmentat fins als 8 milions a Catalunya.
L’efecte de la temperatura també afecta a la evaporació de les aigües. En els darrers anys la temperatura ha augmentat 1ºC, i l’excés de temperatura acumulada representa 3ºC per sobre dels acords de Paris respecte el canvi climàtic. Aquest efecte l’hem vist al pantà de Sau en el nivell més baix mai vist ( al 2% de la seva capacitat), però també en l’aqüífer Carme-Capellades, que és el ens afecta a Igualada. Estem en una zona de risc de sequeres en quan a previsions. Si no es compleixen els acords de Paris tindrem molts problemes, però encara que els complim, tindrem sequeres cada cop més freqüents i de més duració.
Aborda el tema de les aigües blaves i les verdes. L’aigua blava és el volum de la pluja que cau i s’escorre cap als rius, i la verda és la quantitat que absorbeixen els boscos espessos i la vegetació, que transpiren a l’atmosfera, però que no arriben als cabals dels rius. Els boscos poc espessos també tenen altres problemes, com la erosió dels sols, per aquest motiu, assenyala, cal una bona gestió forestal. Aquesta s’anomena bioeconomia, i comporta un control dels boscos i tots els serveis addicionals (fusta, prevenció d’incendis et)
Parla de la petjada hídrica al nostre país: 130 l/persona i dia. És el consum de l’aigua domèstica a casa. Però també hem de sumar un factor que és l’aigua virtual: l’aigua emprada en el procés de fabricació dels consums d’alimentació, tèxtil, tipus de vida, dieta, etc. Una bona part d’aquesta aigua prové de la importació de teixits de fora, el que representa un 40% de mitjana a Europa. El mar d’Aral, a Uzbekistan, per exemple, s’ha reduït al 10% de la seva capacitat en 60 anys de producció de cotó.
A Catalunya s’ha treballat intensament en la gestió de les aigües residuals, en sanejament i depuradores per no contaminar els rius. Malgrat això els rius s’han anat contaminant amb els anomenats contaminants emergents (organoclorats, pesticides, purins, metalls pesants, PFAs et). Serà més difícil regenerar aquestes aigües per usos secundaris.
Finalment, ens aporta algunes solucions. Hem de treballar a un canvi de paradigma basat en la reducció i estalvi de l’aigua. Afortunadament hem entès la situació, i malgrat l’augment de la població en els darrers anys ( +10%), hem baixat el consum sensiblement en un 7%. La indústria també ha treballat dur per reduir el consum d’aigua i els regadius s’han adaptat a les sequeres amb canvis a cultius menys exigents.
Les següents fases han de ser les reparacions de pèrdues a les canonades, regenerar i reutilitzar aigües residuals per alguns usos menors, i aplicar polítiques econòmiques perquè pagui qui contamini i consumeixi més. Però hem de tenir present que en l’actual context, l’aigua i els serveis pujaran de preu, i repercutiran en els ciutadans.