Dilluns vam tenir a l’Auga al divulgador científic, alpinista i glaciòleg JORDI CAMINS I JUST, que ens va fer una conferencia a propòsit de l’Any Internacional de l’ONU per la protecció de les glaceres. Aquesta declaració abarca des del maig del 2025 al maig d’aquest any, i en aquests mesos s’han publicat moltes lleis entorn les glaceres.
Comença per recordar-nos les dues formes de gel existents al planeta: el gel ordinari, que és l’aigua líquida que es congela, per exemple als llacs, als rius, les fonts i a la banquisa: l’aigua del mar que es congela a les zones polars; i les glaceres, que és el gel glacial en moviment.
Aquest gel es forma per la acumulació constant de neu a l’alta muntanya, que pel seu mateix pes, es pressiona i es va compactant, solidificant i lliscant muntanya avall a una velocitat d’uns 100 m/any. A la costa el front de la glacera entra al mar i forma una barrera de gel, que es fragmenta en grans blocs i forma els icebergs.
Aquests, al ser d’aigua dolça en un mar d’aigua salada, veiem només la part que flota, un 10%, mentre que el 90% queda submergida. Ens explica que son uns blocs tan durs que no hi ha cap tipus de vaixells que el trenquin, els trencagels només s’obren pas per la banquisa (aigua de mar congelada).
Un 10% de la superfície del planeta està coberta de gel, i la major part és a l’ Antàrtida, on roman el 90% del total. I aquest gel està envoltat de la banquisa. Aquesta plataforma de gel pot arribar a tenir una alçada màxima d’uns 4800m.
El gel de l’Àrtic i de l’Antàrtida son molts importants pel planeta per dos motius: perquè refreden l’atmosfera evitant en un cert nivell l’escalfament, i pel anomenat efecte albedo: reflectint a l’espai una bona part de la radiació rebuda del sol.
Actualment el gel de l’Antàrtida es conserva en bones condicions per la baixa temperatura, i encara que la temperatura del planeta augmenti, el gel continua en estat sòlid. A l’Àrtic però, està envoltat de banquisa, i l’augment de la temperatura pot deteriorar-la, hi ha desglaç a l’estiu que no es recupera a l’hivern. I l’efecte albedo en aquesta zona és cada cop menor, pel que l’aigua de mar s’escalfa i es reparteix pel planeta. I això és un tema molt preocupant.
Si ens fixem en les glaceres de muntanya, veiem en unes fotos la regressió del gel en els darrers anys a les glaceres més grans del Pirineu: l’Aneto; també a la Maladeta i a la d’Ossoue, a la Pica Longa de Vinyamala a França. A l’any 1985 s’inventariaven unes 50 , i al 2024 només queden unes 14. Si seguim amb aquest ritme, a l’any 2050 ja no quedaran glaceres al Pirineu, diu.
S’han desenvolupat projectes per protegir-les, per exemple a la glacera del riu Roine als Alps suïssos cada primavera es cobreix amb una lona tèxtil que la protegeix de la radiació solar i redueix l’escalfament. D’aquesta manera s’intenta mantenir l’equilibri climàtic.
Ens continua fent un repàs de les causes del canvi climàtic, com hem arribat fins aquí. La primera causa és d’origen natural: estem en un cicle càlid que ha de durar 15.000 anys, i la temperatura va pujant també per alteracions de la activitat solar. I la segona causa és d’origen antropogènic, pels gasos emesos per la humanitat que provoquen l’efecte hivernacle. A causa d’aquestes emissions la temperatura ha pujat uns 4ºC al Pirineu i s’ha perdut el 95% del gel des de l’any 1850.
Finalment ens proposa algunes solucions, algunes al nostre abast i d’altres no. A curt termini s’haurien de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle substituint els combustibles fòssils per energies renovables.
Preservar les selves tropicals i els boscos boreals que respiren diòxid de carboni. A mig termini estabilitzar el creixement demogràfic i adaptar el nostre comportament a la nova situació. I a llarg plaç millorar la educació dels joves. S’ha demostrat que joves amb estudis solen tenir menys fills, ajudant doncs al control demogràfic i consumista del planeta.