Dilluns passat, dia 13, l’alumnat d’AUGA, al Teatre Municipal de l’Ateneu Igualadí, encetà el curs 2010/2011.
Magí Puig i Gubern, abans de fer la presentació de la professora notificà la mort del qui durant cinc anys havia estat tresorer de l’AUGA: Miquel Solé i Badia i bon puntal de l’Ateneu. Gràcies a la seva bona gestió econòmica fou possible l’edició del llibre commemoratiu dels primers anys de vida d’AUGA. Un llibre de vivències de l’alumnat entre les quals també n’hi havia del Miquel.
El passat diumenge, a la basílica de Santa Maria, acomiadàrem les seves despulles. S’acostuma fer un minut de silenci en aquest casos però en el cas del Miquel hem cregut més adient fer el res del Parenostre. Si ens voleu acompanyar… L’alumnat s’afegí a la pregària seguida de l’Avemaria i el Glòria.
Acabà el president desitjant que al cel ens poguem retrobar, Miquel.

Seguidament feu la presentación de la professora de la primera aula de curs: Josefa Morón i Manzano, diplomada en Relacions Laborals i llicenciada en Humanitats i col.laboradora habitual en prensa i ràdio.
Josefa Morón, la qual s’ajudà de projeccions per mitjà de l’ordinador, donà les gràcies a AUGA per haver-la invitat a fer el retrat de la nostra societat en clau d’humor. Per començar, digué, personalment no estic especialment dotada del sentit de l’humor i a més a més, com pot veure el Sr. Magí, m’ha sortit una banya al front la qual cosa m’ha deixat molt preocupada. M’he espantat molt i he trucat al meu marit el qual m’ha assegurat que no calia que em preocupés ja que no n’hi hauria més d’una. També confessà a l’alumnat que l’hi costava sintetitzar i que es trobava bé a l’Ateneu davant un auditori de certa edat. Jo, afirmà, que més aviat em sento encara nena tot i haver arribat als 51 anys però convençuda que maduraré.

Projectà com desenvoluparia l’aula sobre l’humor. Paraula que en temps hipocràtics i de Galè tenia connotacions flegmàtiques i que fou més endavant, a partir del segle XVIIè, quan hi hagué el canvi vers els tres principals tipus d’humor i la recerca de la síntesis en les vinyetes que feien els dibuixants. L’aula es desenvoluparia, doncs, en un repàs de les tres fonts principals d’on beu l’humor: la incongruència, la superioritat/denigració i l’alleujament/descàrrega en front de la reserva/control.

L’alumnat vegé projectades en pantalla una colla de circumstàncies adients en cada un dels apartats i s’ho passà d’allò més bé. Especialment en els més enginyosos i els més directes. Cal remarcar que la professora anà introduïnt reflexions sobre l’humor fácil contraposat a l’humor d’idees. Cadascú és ben lliure en les seves preferències i tot i que ens deixem anar en un sarcasme brutal la civilització occidental ha anat valorant cada vegada més l’humor el.laborat intel.lectualment. El d’idees.

En definitiva l’humor també ens ha de servir per a lluitar i criticar el poder imperant a la recerca d’una societat cada vegada millor. No cal dir que de la primera aula de curs, encara que no fos de risoteràpia, sobre la qual la professora manifestà les seves reserves tot i que pugui procurar alleujaments temporals, l’alumnat en sortí amb el somriure als llavis.

S.B.G.