Dilluns passat 1r. de març, al Teatre Municipal de l’Ateneu, després que el president d’AUGA Anoia, Magí Puig i Gubern, presentés a l’alumnat l’avenç de classes del proper trimestre i a Jaume Ribera i Marimón, aquest parlà del fet històric de la Franja de Ponent, ajudant-se de la projecció d’imatges il·lustratives del què anava dient.

La primera imatge preguntava perquè uns dels habitants parlaven castellà, altres català i molts ambdues llengües. També, digué, és una pregunta que ell mateix s’havia fet moltes vegades. Per això i anà, es documentà i trobà la desposta.

Actualment habiten la Franja entre el Ribagorça, La Llitera i el Matarranya, per dir-ho a grans trets, més de 46.000 habitants. Però no sempre fou així. Reculant en el temps arribaríem a la invasió romana de la península la qual ens aportaria grans infraestructures de vies comunicatives, civilització més avançada i les bases jurídiques que encara avui perduren. Un mapa a tota pantalla il•lustrà l’alumnat sobre l’ocupació de l’època. Després vingueren els pobles gots i visigots i més endavant Constantí propicià l’arribada del cristianisme a la terra a la península. Un altre salt en la història ens portà a l’arribada dels musulmans els quals conqueriren tota la península ibèrica àdhuc territoris francesos. Un altre mapa il·lustrà l’alumnat sobre el grandiós territori de l’Al-Andalús i els petits regnes cristians que començarien, al segle VIIIè, la reconquesta. Una reconquesta que duraria segles, entre altres coses perquè els musulmans eren només uns i els cristians una colla, amb personalitats ben diferenciades. En un incís, Jaume Ribera, després de donar pas a un altre mapa del territori peninsular, parlà de Toledo i de com musulmans, jueus i cristians convivien pacíficament com ho demostra l’arquitectura que encara es conserva: mossàrab, cristiana i jueva. D’aquest mapa de la situació peninsular el 1085 passàrem a la Catalunya de 1147 amb la diferenciació sobre el mapa de la Catalunya vella i la nova i les baralles per la Franja entre els comtes d’Aragó i Urgell. Després d’unes cites sobre Ramon Berenguer IV feu un altre salt en el temps per a situar l’alumnat al 1479 i a la concòrdia de Segovia on Ferran convingué amb Isabel que sempre, sempre, en cas de conflicte, prevaldria Castella sobre Catalunya.

Una interessant projecció heràldica evolucionà sobre la pantalla als ulls de l’alumnat: Castella, Aragó i Lleó per una banda; les flors de lis, les cadenes de Navarra i la magrana de Granada per l’altra, anaren evolucionant fins conformar el penó, encara vigent, d’Espanya. Un estat que no seria tal fins el 1512.
Un altre salt en el temps portà l’alumnat fins el 1808 quan Carles IV fou hoste de l’emperador Napoleó i aquest imposà el seu germà, Josep Bonaparte, com a rei d’Espanya. Seguí la rebel•lió del poble i acabà amb l’entronització de Ferran VIIè. I si Josep Bonaparte, el 1810, procurà fer una divisió territorial a l’estil francès, amb respecte als territoris de comunicació natural entre habitants, Ferran VII, absolutista, encarregà una nova distribució a Xavier de Burgos. Aquest, no se saben les causes, canvià els límits de Lleida i agregà el Cinca a Osca i altres canvis sense tenir en compte les llengües amb les quals s’entenien i resaven. Per acabar-ho d’adobar Ferran VII abolí la Llei Sàlica per tal que Isabel pogués regnar i no el seu cosí Carles. Una bestiesa que costà 30 anys de guerra.
Avui, a la Franja, encara es parlen les dues llengües i es pregunta perquè els aragonesos s’entesten en parlar català i els catalans el castellà. Oficialment ambdues són reconegudes però la castellana és més oficial.
Pel que fa a la qüestió religiosa e
ntre els bisbats de Barbastro, Seu d’Urgell i Lleida territori i obres d’art, és una qüestió d’àmbit religiós en el qual no pot in tervenir altre jurisdicció.
En el col·loqui, però, es qüestionà per part d’un alumne de la Franja, que es digués que es parla el “xaporreao” ja que el correcte seria dir el català del Matarranya i el fet que de les obres d’art, comprades i pagades, se’n qüestionés la propietat quan fins i tot la Generalitat s’havia manifestat en el sentit que haurien de quedar a Catalunya. Ribera insistí en que les propietats de l’Església són una unitat i que els bisbats o parròquies només en són administradors amb una autoritat superior que és la de Roma. Tota amb tot el bisbe actual de la diòcesi de Lleida ha dit que no es mourien d’allí les obres. Un altre dia, un altre bisbe, pot creure el contrari.

S.B.G.