Dilluns passat, dia 31, després de recordar Magí Puig que encara quedaven places per la visita el proper 10 de juny al monestir budista de la província de Tarragona i que els interessats en anar-hi passessin per Llaspa Tours a inscriure’s, feu la presentació a l’alumnat del germà Marista, Lluís Serra i Llansana, doctor en Filosofia per la Universitat Ramon Llull i ben conegut de la majoria de l’alumnat per tenir les arrels a Igualada. El tema de la classe era prou suggerent: Parlem de pecats i de dimonis.

Tot i que actualment resideix a Barcelona, el germà Lluís Serra i Llansana recordà les seves arrels igualadines i com en són de fortes les arrels del naixement.

Li serví això per endinsar l’alumnat en el tema proposat bo i donant un cop d’ull al món que ens envolta. Dibuixos d’àngels i dimonis en llibres antics apareixen en el moment de la creació. També en pintures independentment de si són antigues o modernes. Sobre àngels i dimonis s’han fet pel.lícules des dels primers temps del cinema fins els actuals. Encara, avui, a Cervera se celebra l’aquelarre en forma lúdica i massiva. A la diòcesi de Barcelona hi ha un exorcista. Es pot creure o no en tot plegat però el cert és que no ha parat de sortir el tema al llarg dels segles.

D’aquest punt portà el germà Serra a l’alumnat de l’aula d’AUGA Anoia present al Teatre Municipal de l’Ateneu a reelegir el Gènesi en les dues versions conegudes. La que diu que Déu creà l’home i el posà al Paradís i veient que estava sol li donà una companya que creà des d’una costella d’Adam i la que més esqüetament diu que hi posà un home i una dona. En ambdós relats, però, tenen plena llibertat de disposar i menjar de tot llevat del fruit de l’arbre del bé i el mal. Tenien, doncs, totes les necessitats satisfetes. Però, apuntà, les necessitats tenen un límit i se sacien ben aviat. El desig, però, no se sacia mai. Sempre vol més.

Comparà els límits establerts per Déu al Paradís i la insaciable fam del desig amb l’educació dels infants i joves actuals els quals ho tenen tot però són rebels i no paren de demanar més. Seria bo que la humanitat es parés a meditar si per al propi benestar dels fills no seria millor posar unes normes de conducta clara. Uns límits que marquessin el camí del què és lícit i del què envaeix la llibertat dels altres. La caiguda que suposà voler ser més i que ens remeté de la nuesa pura a la disfressa del vestit per tal de no avergonyir-nos de mostrar-nos tal qual som.

La ferida comuna del melic que tots portem en néixer fou analitzada en els diversos idiomes antics com a nexe d’unió amb la creació. Aquí, el germà Serra, instà l’alumnat a tancar els ulls alhora que escoltava una creativa simfonia i la seva veu que anava seguint el camí que portava cadascú a la vida. De debó vull néixer? Segur que no em trobo millor en el claustre matern? Però la vida empeny i representa el trencament entre l’amor i la llibertat. Les mares, en general, opten per l’amor quan estan en parella. En canvi els homes són més donats a triar la llibertat. Encara, en néixer, queda l’últim lligam amb la creació de la meva vida: el cordó umbilical. De debò vull que el tallin? Seré lliure, això sí, però perdré quelcom de l’amor que m’ha portat al món. Obriu els ulls, a poc a poc, i retornem al Teatre de l’Ateneu. Estem cridats a viure amb amor i llibertat alhora. El melic ens recorda el vincle.
Seguiren unes reflexions sobre si som un manat de contradiccions i ens movem entre el què soc i el què aparento Si som infidels amb nosaltres mateixos en ser com els altres ens volen veure. La divisió social amb el primer exemple de la gelosia entre Caim i Abel. L’afany de posseir desvinculant-nos de la font original que és Déu que ens ho donà tot amb amor.

Vingué l’anàlisi de tot el mal que portem a dintre nostre i que podem covar. Ben allunyat d’aquells dimonis dels Pastorets però igualment destructiu. Tot ho portem dintre nostre i ho podem desfermar gràcies a la nostra llibertat. La ira, la vanitat, l’orgull, l’enveja, l’avarícia – aquí l’anècdota d’aquell fill que preguntava a son pare quan guanyava a l’hora i sabuda la desposta tornà cap al pare amb el nombre de diners adient exigint-li que n’hi dediqués mitja en exclusiva – una versió moderna de l’avarícia, l’avarícia del temps. I la por. Jesús sempre diu als seus deixebles: no tingueu por. La por és l’arma ideal per dominar masses. La gula, extensible a l’anar bé encara que els demès passin fam. La luxúria present en la manipulació de la sexualitat. La peresa, extensible al no fer res per als demés.

Encara hi hagué temps per fer una passada per l’endimoniat i la guarició evangèliques. Aquell que estava posseït per una legió de dimonis i que Jesús envià a un ramat de porcs. Posseïts per la legió fugiren esperitats i caigueren al riu i s’ofegaren. El posseït quedà lliure. Quants pernils es varen perdre!

La lliçó fou la de que Jesús li demanà que expliqués arreu el què l’hi havia passat. Fil per randa.
I la conclusió final: que al capvespre de la vida se’ns jutjarà d’amor. Per tal ens cal obrir portes i tancar ferides. Els aplaudiments duraren una bona estona.

S.B.G.