El passat dilluns, dia 17, al Teatre Municipal de l’Ateneu Igualadí, feta la presentació per part de Sebastià Borràs dels qui omplirien l’aula d’AUGA Anoia amb versos dedicats a la natura, fauna i flora, de la comarca i de la Catalunya que tan estimen: Celdoni Fonoll i la Lloll Bertran – la Lloll per a la majoria de l’alumnat – acompanyats al piano i veu per l’Isaac Fonoll, començaren recitant i cantant ocells i plantes remeieres i culinàries. L’orenga en fou la primera. De seguida, pel que fa a les aus, vingué la llegenda de la cuereta d’aigua amb la transformació en donzella nua que es banya. Ai del mortal que la vegi! En sortirà esquitxat i per mica d’aigua que el toqui es convertirà en estàtua de pedra.

No hi faltaren tampoc els bolets, començant per l’ou de reig. L’amanita cesària que cultivaren els esclaus dels cèsars romans. Ai del qui gosés collir-ne cap pel seu compte! Seria torturat i executat. Del reig més saborós passaren a la metzinosa farinera borda cantada amb un acabament d’absoltes adients per als qui els fallava raó i vida després d’haver ingerit la mortal phalloides. Encara hi podríem afegir dins d’aquesta primera part cantada pel Celdoni i la Lloll a duet i també fent trio amb l’Isaac, els versos cantats dedicats al rosegaire que dorm, i mai no tant ben dit, com el liró. Celdoni Fonoll anuncià que alguns dels versos que vindrien després d’aquesta primera part formaven part del proper llibre que amb el títol: Llibre de l’abril florit tenia ja gairebé a punt.

Marxà la Lloll de l’escenari dient a l’alumnat d’AUGA Anoia que els deixava amb els Fonolls. Fou una veritat a mitges ja que Celdoni Fonoll ens oferí el “Món de mones” i a més a més dels tocs musicals de l’Isaac es pogueren escoltar tota mena de sorolls bucals adients als textos Les mones i el guarà, o ruc català, en foren les estrelles. Una banda sonora que recordà els temps de la ràdio primitiva quan no hi havia altre remei que fer servir la gola – en aquest cas de la Lloll – per ambientar. Les flors primer i la vinyala, després, inspirant-se en el dinar de la vinyala el qual pretén promocionar-la terres enllà per la seva textura suau i gustosa, prengueren el relleu. També el cargol conegut com a monja o mongeta, el més fi de tots.

Acabà aquesta part amb el “Blau i grana” de Sagarra i el comentari del Celdoni dient que, amb el què cau,, podríem promocionar Guardiola com a president de la Generalitat.

A l’escenari quedaren la Lloll i l’Isaac al piano remarcant puntualment les variacions dels personatges Lloll: la Vanesa, la Sandra Camaca, l’amiga Porfa i la nena que tants aplaudiments han recollit per a la seva creadora. Fou tota una demostració de com, dalt l’escenari, sense haver de cambiar de vestuari ni maquillatge, la Lloll Bertran pot fer els papers que vulgui. No hi mancaren acudits d’actualitat referits, per exemple, a l’economia del Palau de la música que donava per tant. Si ara revertís a músics i cantants quedaran encantadíssims. I la vida? No cal patir. Mentre hi hagi visa hi ha esperança.

Entrant a la part final, una delícia, es plantejà si a la Lloll li convindria deixar els escenaris. Un monòleg interromput cada moment per l’amiga, la nena, la Sandra i la Vanesa. Al final, naturalment, la Lloll acabava decantant-se per continuar, Oi més amb un públic que coneixia i reconeixia. Entremig, cançons interpretant figures famoses, àdhuc una celebrada tonadillera i acabant amb la Feliu que ja havia reconegut tots els qui l’havien anat a veure. N’anomenà uns quants entre ells el jove Carles Balcells que compleix els quaranta anys amb la simpatia de sempre. De fet, afegí, jo ja en compleixo vint-i-cinc. Vint-i-cinc dalt dels escenaris!

Encara hi hagué temps per a cantar, tots plegats, l’himne de l’AUGA. Es complí la durada d’una hora d’espectacle i poesia cantant la natura amb la primícia d’alguns dels versos que formaran part del nou llibre que ja té avançat Celdoni Fonoll. Un més dels que van conformant l’àmplia col•lecció que reflecteix la flora i la fauna de Catalunya. La música de l’Isaac ben segur que propiciarà nous èxits per al tercet quan posin fil a l’agulla per cantar-los.

S.B.G.