Dilluns passat, dia 10 després de la presentación per part de Magí Puig del Dr. en Biologia, Antoni Munné i Torras, aquest, ajudant-se dimatges paisatgístiques i d’estadístiques i percentatges, parlà de l’aigua i la natura a l’alumnat d’AUGA Anoia.

Les primeres imatges, així com la introducción, anaren dedicades a la paradoxa de la humanitat, per tant també la catalana, de voler compaginar fàbriques que necesiten embassaments, ciutats assedegades, espais de lliure amb jardins, zones industrials i neteja… Tot plegat planteja dues grans qüestions basades en la sostenibilitat: la sostenibilitat ambiental i l’econòmica. Els ecosistemas als quals hem afegit una colla d’embassaments que no deixen de pertorbar-los. Saben que a Catalunya, entre tots, consumim 3 bilions de metres cúbics d’aigua? Aviat està dit.

A partir d’aquí el Dr. Antoni Munné anà desenvolupant la classe parlant dels costos que puposa una bona gestió de l’aigua i de la seva potabilització atesos els diferents punts de captación. Les imatges mostraren a l’alumnat la diferència de consums, agrícoles i domèstics, pel que fa a la zona de ponent de Catalunya i la de llevant. Regadius per una banda i consum domèstic i industrial per l’altra.

I els incompliments de normatives sobre el bon ús? Doncs es veu que estan en l’ordre d’un 44 % pel que fa als rius, d’un 33 % pel que respecta als embassaments i un 55% quan parlem de les aigües subterrànies, una de les grans fonts de riquesa aqüífera que hem anat malmetent a base de nitrats. Pel que fa a la qualitat de l’aigua de les nostres platges és bona en general pel que fa al bany. Però… i les plantes marines?

Seguí un análisis del què passa amb embassaments que impedeixen que els rius deixin passar una quantitat raonable d’aigua riu avall. Trams secs amb tolls putrefactes cau de cultiu idoni per als mosquits. I vingué la comparació dels cabals dels nostres rius, ben diferent, per exemple, dels alemanys. I de com, per acabar-ho d’adobar, hem deixat perdre una gran quantitat de boscos de ribera. Boscos que, amb les seves arrels, menjaven una bona quantitat de nitrats que ja provenen de la gran quantitat d’adobs que tirem als nostres camps i que van deixant les aigües subterrànies amb un excés que caldrà corregir per a fer-les aptes per al consum. També s’entrà en l’alegria amb que s’introduiren espècies de peixos i crustàcis que han entrat en competència amb els autòctons ajudant a ugmentar, segons es va veient actualment, els problemes en els nostres ecosistemas.

Per il.lustrar canvis notoris pel que fa a les lleres es proyectaren unes imatges del 1962 de l’amplada del riu quan les inundacions de Rubí i Terrassa i les del mateix tram el 1992 amb vials de carreteres gràcies al desviament del riu. Què passarà, però si mai tornen a caure en aquella zona 180 litres hora per metre quadrat? Una imatge del pont del diable amb el Llobregat ple al costat d’una altra amb cabal de secada il.lustraren les diferències en temporades de sequera i de pluses.

Què podem fer, doncs? Estalv i urbà i estalvi agrícola. Ja es fan cases noves amb reciclatge d’aigues previst la qual cosa puposa un estalvi de l’ordre del 7 al 10 %. A Barcelona, com a altre exemple, amb la concienciació ciudadana s’ha passat de consumir 150 litres per persona a menys de 100.
La sostenibilitat ambiental i l’econòmica, a partir d’aquest moment, foren analitzades pel Dr. Antoni Munné en tots els aspectos dels quals es disposa de dades fiables. Fer compatible una i altra cosa, conclogué, és cosa de tots. I tot i aixó encara hi ha un gran desfasament entre el cost de l’aigua fins que la rebem a les nostres llars i el que de veritat s’hauria de facturar.

El col.loqui també anà per aquest camí. Com passa enguany cada dilluns de maig, va ploure a l’hora d’entrar a classe.

S.B.G.