Dilluns passat 3 de maig, al Teatre Municipal de l’Ateneu, després que el president d’AUGA Anoia, Magí Puig i Gubern, presentés a l’alumnat el professor Francesc Lozano i Winterhalder, el qual a la vegada és professor de l’Universitat Ramon Llull, aquest, altrament ben conegut de l’alumnat d’AUGA Anoia, amb profusió d’imatges que anaren il•lustrant la lliçó magistral sobre els orígens, formació i influència de la Lluna sobre el nostre planeta, a més a més de l’arribada de l’home amb aquella petjada que ensenyaren tots els mitjans al seu dia.

I quin fou l’origen de la Lluna? Doncs, fa 4.600 milions d’anys, quan la terra encara era una gran massa de magma incandescent topà amb una d’aquelles pedres, pedretes o pedrasses que, aleshores en gran quantitat, transitaven l’espai. L’impacte provocà la pèrdua d’una tercera part de massa la qual, gràcies a les lleis de la gravetat, quedà atrapada per l’atracció del nostre planeta però no amb prou força per allunyar-se’n i es convertí en el nostre satèl•lit. Un satèl•lit d’abundant roca basàltica comparable amb la que sosté al seu cim Castellfollit de la Roca.

Seguí una descripció de la formació de muntanyes per la lava que sortia per les esquerdes d’altres impactes sobre la Lluna. Les parts que veiem més clares són els altiplans i les més fosques les que hem anomenat mars. Curiosament els de la cara visible porten noms de científics i descobridors de la que actualment conforma la Comunitat Europea. En canvi els satèl•lits russos, en l’anomenada cursa de l’espai, prengueren imatges de la cara que mai no veiem. Allí els mars lunars en nombre i semblança dels que podem veure, porten noms dels prohoms del comunisme ja que varen ser els qui els batejaren.

Seguí una visió de les fases lunars i de com veiem la Lluna a l’hemisferi nord i com la veuen a l’hemisferi sud on la gran mentidera que fa una lletra ce, de creixent i una de, de decreixent al nord, enganyant-nos, al sud ho deixa ben clar. Però, que passa amb la panxeta a l’equador? Doncs, que en lloc d’estar a la dreta o a l’esquerra, la veiem a sobre. Les imatges no deixaren lloc a dubtes. Tampoc en quedaren pel que feia a la rotació que fa que sempre vegem la mateixa cara ja que cada volta al planeta coincideix amb la rotació sobre el seu eix. Una focalització quina marca és freqüent en el sistema solar.

I pel que fa a la troballa de l’aigua, el novembre de 2009 al cràter de Cabens? D’aigua, a la Lluna, se sabia que n’hi havia pels impactes de masses de gel que viatgen per l’espai. Però s’evaporava gràcies a les temperatures extremes de calor. En canvi la descoberta del 2009, magnificada per tal d’aconseguir majors volums d’ajut a la investigació, seria aigua pròpiament de la Lluna. A la part no visible un satèl•lit japonès descobrí un forat, d’uns 60 metres de diàmetre i uns 80 o 90 d’alçada que seria com un gran tub buid, estil els “Jameos del agua” canaris. Qui sap si podria ser el lloc adient per ancabir-hi una futura base lunar? Es preguntà el professor abans de passar a les imatges de la petjada i la bandera plantada pels astronautes americans mentre el seu company, Collins, donava voltes esperant-los de tornada. Eren els temps de la cursa de l’espai que havien entaulat Estats Units i la Unió Soviètica. Aquí, el professor, també feu un incís per tal d’aclarir a l’alumnat que ell creia que sí que els americans havien petjat la Lluna tot i que només ho puguin saber Armstrong i els seus companys i poques persones més ja que, naturalment, a la Lluna, no hi havia ningú per corroborar-ho. El fet que la bandera semblés onejar, cosa impossible per manca de vents, fou degut a les petites peces de suport. Un efecte previst d’antuvi.

La classe la donà per acabada el professor Francesc Lozano amb una col•lecció d’imatges i música de fons. Abans havia parlat a l’alumnat d’unes curiositats sobre l’enregistrament de propietat lunar i de quan les Nacions Unides havien acordat que era patrimoni de tota la humanitat. També il•lustrà amb imatges un acudit sobre els qui asseguren que els maies havien predit que el món s’acabaria el 2012. Fet basat en una pedra rodona esculpida fa milers d’anys. Un maia, mirant la pedra gravada, preguntava a l’autor: i perquè el 2012? La desposta: perquè se m’ha acabat la pedra.

L’animat col•loqui anà pels camins de com podem ajudar a preservar la bona salut del planeta Terra i de la possibilitat que existissin altres planetes on hi hagués vida. Havent-hi milers de milions de galàxies, perquè no? Preguntaran uns. Perquè sí? Preguntaran uns altres. Per ara no ho sabem. El que sí sabem és que caldria conscienciar-nos en fer tots els possibles per no destruir aquest planeta blau, per ara únic, que és el nostre..

S.B.G.