L’aula del dia 2 de març, al Teatre Municipal de l’Ateneu, fou impartida per Ramon Buscallà i Corominas el qual fou presentat pel president d’AUGA, Magí Puig, enumerant la rastellera de càrrecs que acumula l’historial de Ramon Buscallà. Ens quedarem, per raons d’espai, en que és Psicòleg i que des del 2004 és el responsable d’Estudis Psicosocials com a tècnic de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat.
Ajudant-se de projeccions ben treballades que seguien i remarcaven les idees que anà desgranant sobre el tema, després de demanar que pogués veure l’alumnat per sentir-se més a prop seu, Ramon Buscallà donà voltes al tema de la necessitat d’estimar i de ser estimat a partir d’estimar-se un mateix.
Les parelles que han arribat a estimar-se prèviament, a nivell individual, a sí mateixes, està demostrat que, si després decideixen fer vida en comú, són les més estables i duraderes ja que no els cal tenir com a arma de l’un contra l’altre el fet del “què faries sense mí”. Ja ho saben d’entrada: farien una vida ben normal perquè en són i han estat capaces de fer-ho abans d’unir-se en parella.
Parlà després de la seguretat amb la qual enfronten la vida, tan bonica sempre, els qui s’estimen de debò a sí mateixos. Ben entès que estimar-se no té res a veure amb l’egolatria i el considerar que un és lo milloret de tot el què l’envolta. A l’inrevés, només aquells que han assolit, de debò, estimar-se a sí mateixos, són veritablement generosos en l’estimació vers els altres.
D’aquí passà a enumerar una colla de situacions quotidianes, amb una dosi d’humor del fi que anà creixent fins el final i que feren que l’alumnat s’ho passés d’allò més bé seguint els exemples, en clau còmico-realista, de situacions amb les quals, una hora o altra, tothom s’ha trobat i que posaren més en evidència, encara, la troballa del títol de la classe: “Estimar-se, art difícil i necessari”. Perquè és cert que tothom vol ser estimat, des del nèixer fins el final, passant per les etapes de rebel.lia pròpies de la joventut.

Pero, segons anà adonant-se l’alumnat, era passant per l’estimació ben entesa a un mateix quan això esdevenia més fàcil.
Encara, abans d’acabar i passar una colla de diapositives d’infants en diferents actituts vitals, tornà a remarcar que estimar no és pas complaure en tot i sempre sinó saber ensenyar a respectar unes normes l’ogiques de convivència que començen per respectar-les un mateix si de debò s’estima.
En el col.loqui final remarcà que no s’hi val a abaixar la guàrdia i que com deia el títol de la classe: estimar-se és un art. Difícil, sí. Però, necessari. L’aplaudiment de l’alumnat fou d’aquells més intensos.

S.B.G.