El passat dilluns, al Teatre Municipal de l’Ateneu, l’alumnat d’AUGA Anoia, gràcies al professor de la Universitat Ramon Llull, Francesc Lozano i Winterhalder, viatjà pel Cosmos i l’evolució de la humanitat en el coneixement de: “La nostra posició en el Cosmos” que era el títol de la classe.
Magí Puig en fer la presentació del professor feu esment a les vivències que AUGA recull de l’alumnat per tal de confegir un llibre de pàgines viscudes, amb motiu dels primers 15 anys de classes. S’han rebut ja una cinquantena de col.laboracions i encoratjà a rebren encara moltes més fins a fi de curs. El professor Fracesc Lozano és ben conegut de l’alumnat igualadí el qual celebra sempre les seves classes donades en forma clara i entenedora per a tothom per complex que sigui el tema.
Per començar tocàrem de peus a terra a Mèxic on 9.000 anys abans de Crist ja existia l’home. En pantalla la piràmide de quatre vessans encarada als quatre punts cardinals. En cada vessant 91 esglaons. Serà coincidència? 91 x 4 més 1 (el temple que es troba al cim) donaria els 365 dies de l’any.
D’aquí passà a repassar com, des de la més remota antiguitat, l’home ha contemplat el cosmos i s’ha anat interessant per la seva magnitut i gravitació. Feu la distinció, molt important, entre el que s’ha anat coneixent com l’Astronomia i l’Astrologia. Ciència la una mesurable i constatable pels estudiosos i barreja, l’altra, de religió i esoterisme. Parlaria, doncs, d’astronomia i astrofísica.
Com és possible que, segles enrere, la humanitat estés convençuda que la Terra era el centre de l’Univers? Ben senzill. Havien passat milers d’anys mirant el cel sense altres instruments. El sol sortia per l’est i es ponia per l’oest. De mar a mar. Quí l’encenia i quí l’apagava? On? La lluna i els estels més identificables per l’ull humà també seguien aquell camí. Fins que el 1564 naixeria Galileu Galilei el qual creixeria interrogant-se sobre aquestes qüestions, amb l’avantatge de la invenció, en terres més al nord, d’una ullera que evolucionaria fins els nostres moderns telescopis que ja gosem enviar a l’espai exterior per tal que mirin el Cosmos amb més precisió i nitidesa. Àdhuc, com ha passat recentment amb el Hubble, enviem astronautes a reparar-los si s’espatllen.
Galileu fou qui digué: compte! Que no anem bé! Que és la Terra la qui gira entorn del Sol i també els satèlits i planetes que s’anaven coneixent. Ho pagà car. Però la certesa de les seves observacions i l’interés per l’astronomia que més endavant seria companya inseparable de l’astrofísica s’anà obrint pas i al humanitat ha pogut esbrinar que hi ha milers i milers de milions de sols que viuen i moren cada dia. Les supernoves són el resultat visible de l’extinció d’estrelles com el nostre sol el qual també s’extinguirà. No s’alarmin, falten encara milions d’anys.
I d’aquí passà a les galàxies. Com més hem perfeccionat els telescopis més n’hem anat coneixent i també els anomenats forats negres. Cada dia, arreu del món, els astrònoms fan nous descobriments dins la immensa xarxa de nebuloses a la recerca de noves dades que ens permetin conèixer més bé el nostre Univers i els altres que pugui haver-hi. És possible que hi hagi vida en altres llocs? La resposta seria: perquè no? Altra cosa seria si aquestes possibles formes de vida serien com la que nosaltres coneixem aquí.
La classe acabà amb la projecció d’imatges veritables d’altres galàxies, d’altres de recreació i l’explosió d’una supernova. El professor Lozano n’ha recopilat en un CD i l’alumnat tingué l’oportunitat de comprar-lo.
Finalment un col.loqui molt animat que clogué amb l’afirmació del professor que ell temia més l’acció contra al Terra de l’homo sàpiens que no pas l’extinció del sol o la possibilitat d’impacte d’un cometa.

S.B.G.