L’aula del passat dilluns, dia 22, al Teatre Municipal de l’Ateneu Igualadí, versà sobre l’any dedicat a Händel. Una molt bona lliçó de final de curs a càrrec del músic Joan Vives i Bellalta, també musicòleg a més a més de redactor i locutor de Catalunya Música. Conegut ja de l’alumnat d’AUGA.
Encetà la classe bo i fent broma sobre les paraules de presentació de Magí Puig el qual havia donat un mes més de coll per tal que les i els alumnes d’AUGA presentessin treballs amb l’objectiu de poder assolir un llibre d’almenys 200 pàgines viscudes. Afegí el professor que esperava no haver de suspendre ningú.

Entrà en matèria fent un paral.lelisme de les figures de Georg Friedrich Händel i Johann Sebastian Bach, els quals foren contemporanis. Nat, el primer, a Halle el 1685, 14 anys abans que Halle comptés amb Universitat i el segon nat el mateix any a Eisenach. Halle una ciutat hanseàtica i Eisenach, a la Turingia, més petita però que comptava amb el castell de Wartburg on s’allotjà Luter i on, avui dia, compten amb cases museu de Luter, de J.S. Bach i un de Richard Wagner. Ambdós, doncs, nats a terres marcades per la reforma luterana, tingueren un començament ben diferent; Händel, fill d’un metge de l’època i Bach fill d’un humil organista. Aquest seguiria la tradició musical de la família i Händel seguiria la passió per la música malgrat l’oposició paterna.

Remarcà el professor que, en vida, Händel fou un triomfador i en canvi Bach, no. Passats els segles, a mesura que l’estrella de Bach s’anava enlairant la de Händel anava més a la penombra. Avui Bach es estudiat a tots els conservatoris molt més que no pas Händel. Físicament també eren molt diferents ja que, a l’inrevés que Bach, Händel era un gegant d’envejable envergadura, per l’època. Això quedaria palès per l’alumnat en escoltar l’anècdota de l’aixecament, a brassos, per part de Händel, d’una soprano, famosíssima diva i també per les seves intemperàncies, la qual havia dit que no cantaria aquella porqueria de música composada pel mestre. En veures aixecada pels poderosos brassos del compositor i portada prop d’una finestra canvià d’opinió i cantà.
La classe, com es habitual en les que imparteix Joan Vives, transcorregué entre fragments d’història, de sonates i oratoris.

Fent gala del seu bon humor proposà a l’alumnat que, si sabien italià, provessin de retenir la lletra de la cançó que sentirian de seguida. Han entés res? Silenci. Doncs, ara la tornarem a escoltar i jo el diré la lletra. Era en castellà. L’única lletra en aquest idioma que havia musicat Händel. Interessantíssima, també, una altra de quan Händel anà a Anglaterra i composà la “Música aquàtica”. El vaixell de la reialesa davant, pujant el Tàmesi, darrera un altre amb una gran orquestra interpretant la música i més enrera tot un seguici de barques de cortesans que no s’havien volgut perdre l’insòlit aconteixement.Per als aficionats culés un tast de música de Händel que sonava talment com la darrera troballa culé: “Copa, lliga i xampions!” i un dels cants habituals dels “Cèltics” de Glasgow.
Les cites a la vida de Händel fins obtenir la ciutadania britànica passaren, encara, per la “Música per als reials focs artificials” i l’arribada de la dinastia de Hannover-Saxònia-Coburg-Gotha que Jordi V, el 1917, canviaria pel nom de dinastia de Windsor. O sigui que l’actual reina d’Anglaterra és descendent directa del príncep de Hannover que afavorí la carrera musical de Händel, primer a Alemanya i després a Anglaterra.

La darrera referència fou per “EL Messies” obra que anualment es toca a tot el món i quins drets d’autor nodreixen els fons d’una fundació creada per tal que els fills de músics humils puguin tirar endavant els seus estudis.

Bones vacances a tothom i fins a una altra, desitjà el professor. A la sortida l’alumnat fou obsequiat amb exemplars de cactus floridors.

S.B.G.