El passat dilluns, al Teatre Municipal de l’Ateneu, l’alumnat d’AUGA Anoia, amb la col.laboració de l’Institut Municipal de Cultura, gaudí d’una sarsuela en un acte, d’una durada de 60 minuts, original de Ruperto Chapí, amb llibret de José Estremera,titulat “Música Clásica”. L’acció a Madrid – vila de l’òs i de l’arboç – i una filigrana de com l’anomenat “género chico” pot excel.lir pel que fa a reposicions d’obres que triomfaren a final del segle XIXè i primers del XXè.
Fou interpretada, per ordre d’aparició a escena, pel baix Josep Jarque, la mezzosoprano Maria Valero i el tenor Ferran Campabadal. La direcció musical i piano anaren a càrrec de Viviana Salisi i la direcció escènica d’Artur Arranz, tots ells dels Amics de l’Òpera de l’Hospitalet.
A la primera romança andalusa més d’un se sorprengué en reconèixer una peça que ja havia escoltat de veus de tanta anomenada com ara la Montserrat Caballé. Bona veu en tots els intèrprets i una molt bona dicció tan a l’hora del cant com dels recitatius.
Pel que fa a la trama un llibret d’allò més senzill: un pare, enamorat de la música clàssica, veu de baix d’un cor de capella parroquial de Madrid, entestat en maridar la filla amb un músic. La filla, amb aficions al cant, però de tipus flamenc, que aspira a quelcom més que músics de certa edat, coneguts i amics del pare. La darrera proposta paterna: un que toca el bombo.
Això del bombo és mal interpretat pel pretendent ocult de la filla, un català, Cugat de nom, disposat a fer-li el bombo si això tenia de complaure al pare. La noia, bo i expressant a l’alumnat la raresa del nom català “Cugat” – l’hi diu Cucu, de Cucufate – aclareix a l’auditori allò del bombo com a instrument musical.
Els intèrprets aprofitaren les escales de la platea i el davant de la corbata per ampliar l’escena propiciant així un major contacte amb l’alumnat d’AUGA.
El noi, enamorat perdut, se les pensa totes i es presenta com un compositor. Un original compositor-promotor que precisa d’una veu com la de la filla per tancar les veus d’un elenc que anirà de gira. El pare s’hi resisteix però, en sentir parlar d’una fàbrica paterna per part del jove i veure una partitura que recorda “La Creació”, suposadament composta pel futur gendre, es dona. Nena! Aquest és el teu nou pretendent!.

La filla, naturalment, no s’hi fa pregar gaire. I tots contents i feliços, vinga cantar i fer “visos”. Una vetllada plena de música i aplaudiments. Valgué la pena tot i que no s’assolí un ple total.

S.B.G.