L’aula del passat dilluns, dia 1, al Teatre Municipal de l’Ateneu Igualadí versà sobre l’art rupestre a la Mediterrània des de Cogul, a les Garrigues, fins Múrcia i Albacete amb especial atenció a la “Roca dels moros” de Cogul, descoberta el 1908 per Ceferí Rocafort i la “Roca roja” de la Llacuna, o bé, si es vol, com la coneixen alguns: “la cova de Valldeserves”.

Magí Puig, president d’AUGA Anoia, presentà els professors: Anna Alonso i Tejada i Alexandre Grimal i Navarro com dos enamorats de l’art rupestre amb publicacions que començaren el 1990 amb: “Els pintors prehistòrics de Vandellòs”, seguides de “El arte rupestre prehistórico de la cuenca del río Taibilla (Albacete i Murcia)”, el 1996; “Introducción al arte levantino a través de una estación singular: la Cueva de la Vieja”, el 1999; “L’art rupestre prehistòric de Rasquera. Iconografia de les cabres de l’Art Llevantí”, el 2003 i el passat 2007 amb “L’Art Rupestre del Cogul Primeres Imatges Humanes a Catalunya. Llicenciada en Filosofia i Lletres per l’Autònoma i doctora n Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, la Dra. Anna Alonso ha dirigit una vintena de projectes d’investigació sobre l’art prehistòric.

Fou d’allò més planera, doncs, la detatallada exposició de la primera part de la classe seguint les projeccions d’abrics , balmes i eixoplucs que llueixen restes de presència humana, des de fa 10.000 anys, dels caçadors-recolectors epipaleolítics, manifestació única a la prehistòria Europea en un espai geogràfic molt limitat, digué, i des d’uns 7.000 anys enrere, en un espai molt més àmpli, l’obra dels grups productors neolítics.

Recordà que aquestes obres d’art rupestre que apleguen majorment figures de cèrvols, cabres i braus i també grups de caçadors i dones, des del 1998 l’UNESCO les considerà Patrimoni Mundial per la seva vàlua inestimable com a testimoni de la capacitat intel.lectual de l’ésser humà.
Seguí una anàlisi de l’art llevantí pujant des d’Albacete, Murcia i País Valencià, continuant per Terol i Osca per tornar a Cogul i acabar amb la valoració de la troballa de la Roca Roja de La Llacuna comparant-la amb els altres santuaris pintats a Catalunya.
Donà el relleu a Alexandre Grimau el qual donà la visió dels valors tècnics i artístics d’aquestes manifestacions mil.lenaries de l’expressió artística d’aquells que ens precediren. Alexandre Grimau parlà amb coneixement de causa ja que és pintor i cursà estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Des del 1986 desenvolupa una intensa activitat cièntífica en projectes referits a l’art rupestre prehistòric. Aquesta tasca en diferents comunitats la portat a descobrir més d’una vintena de noves estacions amb art parietal.

Les seves observacions sobre la tècnica de pintar amb plomes d’au, per la part del plomall i la manera d’obtenir els pigments foren precises i detallades, com també les observacions sobre com la pròpia natura a preservat, absorbint les pintures i cobrint-les d’una pàtina per una banda i desviant els corrents de l’aigua, com és el cas de la Roca Roja de La Llacuna que ha protegit la cèrvola. Seguiren encara una colla d’observacions sobre el traç que donaren aquells pintors segons apliquessin les plomes de cantó o planes per aconseguir, a més a més de les figures animals, reomplertes des dels seus contorns l’esveltesa i moviment de caçadors i dones reflectint actes de caça individuals i actes grupals semblants a danses. Una comparació, també, amb pintures de tipus abstracte contraposades als pintors abstractes actuals. Semblaven copiades les unes de les altres. Finalment, la recomanació de preservar aquest patrimoni i un col.loqui força animat.

S.B.G.