Dilluns passat a la tarda, l’igualadí i Catedràtic de Finances Públiques de la U.B., Dr. Joaquim Solé i Vilanova, desenvolupà el tema de la “Crisi econòmica i finançament de la Generalitat” davant l’alumnat d’AUGA que omplia, com cada dilluns a la tarda, el Teatre Municipal de l’Ateneu.

Després de la presentació feta per Magí Puig, president d’AUGA, Joaquim Solé manifestà estar molt content de la invitació bo i comentant que sempre li tocaven temes difícils. La darrera vegada: impostos. Ara, la crisi i el finançament, que encara ho serà més de difícil ja que podríem dir que n’estem cansats de sentir parlar de crisi però jo afegiria que encara més cansats de patir-la. Amb tot, com així fou, anuncià una classe planera que procuraria ser fidel al títol.

Es parla molt sobre si la gent consumeix menys. Per què? Poden ser causes ben diferents. Hi haurà aquell que està a l’atur o tem estar-hi i altres que s’hauran mentalitzat, com ara la gent que ja ha viscut altres crisi, a passar amb menys despesa. Gosaria dir que aquesta crisi la patiran més aquells de 35 anys en avall ja que venen d’uns anys en els quals tot semblava tirar endavant i cada dia més. Què pot passar, doncs? Que a menys consum anem a menys activitat i també a una menor inversió ja que bancs i caixes tallen el crèdit. Hi ha empresaris que anaven fent i que continuarien endavant que ara s’enfonsen per manca de finançament adient. Negre pronòstic per a Espanya i també per Catalunya ja que, altres consideracions a part, som a dins. El 10 o 12 % actual d’atur ja s’anuncia que arribarà al 16 % en acabar l’any. Altres fonts, però, asseguren que serà un 19.

Què ens ha portat fins aquí ? Es parla molt dels Estats Units però l’efecte intoxicació dels USA no ens hauria d’afectar. El problema d’Espanya és nostre. La nostra agricultura i la nostra indústria mai no han sapigut innovar. A Igualada, el textil especialment, s’aguantava gràcies a una mà d’obra barata. A Espanya en general es perdé pes en l’agricultura i en la indústria. Això es provà de suplir-ho amb la construcció. Es construí més del que es necessitava i al final explotà. Ningú, però, en els temps de vaques grasses es procupà d’innovar i es posaren totes les pomes en el mateix cistell.

Bancs i caixes oferien prèstecs que molts mai no podrien tornar. Competint entre ells arribaren a deixar fins al 110 %. Una immoralitat. Porti la seva bola i li farem un nou prèstec encara que sigui a 40 anys. No donaré pistes però s’ha publicat que una banca s’ha fet seva una immobiliària. Davant la insolvència sortia més a compte quedar-se la immobiliaria i els pisos. I què ha passat quan el govern a donat diners als bancs? Que s’han quedat els diners i prefereixen més no vendre que no pas perdre-hi. D’aquesta manera gent que voldria comprar un pis no pot ni que sigui de promoció pública ja que no troba el finançament adient. Insistí: quan tot s’inflava ningú no es preocupà d’innovar.

El turisme, gràcies a la crisi, que, no ens enganyem, és general i d’abast mundial, ha minvat. Tenim un problema gros i el recorregut del desert serà llarg. És cert que la fluctuació a la baixa del preu del petroli ha facilitat la baixa de l’índex de preus. Una bona notícia la baixa del petroli. Però, compte, que l’índex de preus pot tornar a pujar i estem pitjor que molts països veïns gràcies a la fal.lera de la construcció.

L’economia global s’ha obert a tot el món, per això se’n diu global ja que afecta tot el globus. Això ha provocat que la Xina, per exemple, no produeixi ni compri tant com feia afectant-nos també a nosaltres. Davant una crisi global comptem amb uns bancs centrals que miren de cara als seus països i alguns economistes d’alt nivell propugnen que caldria reforçar l’economia a nivell mundial. Europa compta amb un banc central europeu però els bancs centrals de cada estat han anat a la seva.

I aquí? Tenim una crisi a nivell comarcal que ens diferencia quelcom. Per diferents raons molta gent a vingut de fora a viure aquí. Si perden la feina a Barcelona i viuen aquí, s’apunten a l’atur d’aquí. Així es fa difícil saber amb exactitud si les dades del nostre atur són certes. Amb la mobilitat laboral els percentatges de l’atur, avui dia, s’haurien decomptabilitazar a nivells de caire més regional.
Solucions ? No les tinc però segur que si tenen de ser efectives hauran de ser globals. La construcció pública haurà de suplir, entretant, la privada. Subvencions, no. Sobreviuran els qui ofereixin quelcom de nou. Disseny, innovació, tecnologia punta…

D’aquí passà a un àmpli anàlisi de la nostra deixadesa pel que fa a creure en el capital humà i també en la projecció d’infraestructures que facilitin el trànsit de persones i mercaderies. Una assignatura sempre pendent i moltes vegades per manca d’exigència de les autoritats municipals i comarcals. Una exigència que ja hauria de començar en les famílies i el seguiment dels estudis per tal d’arribar a comptar amb el nombre suficient de persones competents en tots els camps, universitaris o bé de formació professional per tal d’acabar amb el m’emfotisme.

El col.loqui, una vegada acabada la classe, que per cert entusiasmà l’alumnat, seguí també per aquest camí d’exigència envers els polítics per tal d’arribar a tenir un país millor. Exigència, s’insistí, que hauria de començar a cada casa.

S.B.G.