Dilluns passat al Teatre Municipal de l’Ateneu, a la tarda, AUGA reprengué les seves aules. L’inici del 2on trimestre del curs 2008/2009.

Magí Puig i Gubern es vegé obligat a parlar en lloc d’Alexandre Grimal el qual tenia d’il.lustrar l’alumnat sobre les “Pintures Rupestres”. Feia més d’un curs que no havia passat que un conferenciant, per causes alienes a la seva voluntat, no li fos possible acudir a la cita amb l’AUGA. Magí Puig, doncs, fou el professor. Ja que era proper el dia de Sant Antoni abat, patró del Gremi de Traginers, escollí aquest tema.

D’entrada parlà a l’alumnat de com, al llarg dels segles, els traginers proveïen la ciutat de tota mena de productes alhora que també treien runes i bassa. Anuncià que es limitaria a anomenar alguns carreters dels segles XIX i XXè que havíem conegut o que havíem sentit parlar d’ells.
Amb tot reculà al segle XVIIIè, quan les indústries punteres, com els paraires i blanquers, començaren a expandir-se. Els traginers foren els qui connectaren la nostra indústria amb el port de Barcelona i els qui, passant per Copons, Cervera, Valls i altres indrets de Catalunya feien possible l’intercanvi de productes per tota la geografia espanyola. A les darreries del segle XVIII, primers del XIX, es començaren a formar grups de transportistes-carreters els quals anaren establint lligams comercials de fiar.

A finals del XIX, els Marsans, avençant-se als temps actuals, ja utilitzaven una anomenada « conductora » per encabir amb comoditat, mitjançant les grues de l’estació, tota mena de fardells. Foren els pioners dels actuals grans contenidors. Cità Josep Claramunt (a) « carboner », bon feiner i treballador, el qual durant molts anys havia menat la « conductora » de cal Marsans. L’actual agència de viatges Marsans és regentada per descendents d’aquella família.

Cità els Solé Garranyera, del carrer de S. Simplici, que feien transport amb carros a Barcelona i retornaven carregats de cuiros. També els Bonet de cal “Panadero” i el “Canuto”. Els de cal “Panadero” eren, a més a més de carreters, forners. D’aquí el nom.

Cità la facècia de quan l’Enric Bonet, per protegir-se del sol bo i portant en el carro un bagul cap a La Lacuna, es tancà una estona dintre. En sortir provocà l’esglai d’unes dones que anaven a peu per la carretera. En tornar a Igualada, passant per Montbui, l’assabentaren, amb tota mena de detalls, de les diferents versions que ja corrien del fet que havien vist resuscitar un mort.

L’alumnat, com sempre que parla el Magí, a més a més d’il.lustrar-se sobre els Ollé de Cal Ramonet dels cotxes; l’Agència Igualadina i el Consulat d’Igualada a Barcelona, s’ho passava d’allò més bé. Seguiren els Barral, els Biosca de Cal Patera, en Joan Alsina el qual descendia de Torà i que una vegada, amb el carro carregat, volcà prop del castell de Queralt. En veure’l arribar li preguntaren: On vas així, que sembles un pringall? De pringall, pringallo, acabant amb “Maringallo” que és com ens anomenen encara als seus descendents. Era el meu besavi, afegí, que morí el 1862.

Parlà dels Padró i els Castells i del darrer carro que circulà pels carrers igualadins, menat per Joaquim Bertran “el Gallet” i de com aquest i la seva senyora cuidaven l’animal. Sseguí una rastellera de carreters: els Llucià, els Pons de cal Fum, el “Comunista” dit així perquè recollia la bassa dels pous morts i la portava a la comuna, els seus descendents, que continnuaren la feina, els anomenaren “Merdetes”. Altres del gremi esmentats foren: els Robert de cal Blaiet, els Llacuna (a) Músic i una facècia original sobre la contribució d’un carro quan ja feia de blanquer; els Solé de cal Vidrier i les nissagues dels Ros, els Riba de cal Menjapalla, els de cal Coix del Masqué, els de cal Rabalero, els Castells de cal Boneto, els Vic (a) Viquet, els Galí, el Caldereta, el Ton Pelat, el Patronet, el Pollo, els Valls d’Òdena, el Mirall, el Traginera, l’Aurèlio, el Ros de cal Saboné, el Manxego, el Xuclamel, el Braços de Ferro, el Ramon de la Xica, el Peret de ca l’Arcís, el Cabrito, el Peret de cal Fum, el Moreno i un llarg etzètera amb exclamacions de l’alumnat cada vegada que recordava algú dels esmentats.

D’aquí passà als carreters hortoloans fins arribar a un record molt especial per als Tonet Ros i el Joanet del Boneto. Un record emocionat del Tonet Ros i la seva esposa, la Mundeta Vilarrubias, així com dels seus fills: Vicenç i Antoni, malhauradament ja traspassats. De les nissagues d’un i altre en sortiren una colla de records entranyables de vivències referides als Tres Tombs, les banderes gremials, la compra dels guarniments del tronc de nou cavalls de la Diligència Igualadina i la culminació del Museu del Traginer.

El darrer tram de records anà dedicat a Joan Castells i Prats i la seva família, als porrons que esbrocava de jovenet i la casa dels Boneto, sempre oberta als necessitats. Les coques i mistela que comprava per Sant Joan i posava a disposició de tothom en una taula davant casa seva. L’enterrament de les banderes gremials i una custòdia al seu hort per por del què pogués passar en la retirada de les tropes republicanes i l’arribada de les tropes de Franco el 1939. En Joan Castells repetia un refrany castellà: “Pido a la gloriosa Santa Ana, que me dé una buena muerte i poca cama”. El degué escoltar ja que morí, gairebé sense fer llit, als 81 anys, el dia de Sant Antoni abat, 17 de gener del 1954.

Aquí acabà, emocionadament, la classe. Un llarguíssim aplaudiment de l’alumnat premià l’acabament de classe sobre els traginers d’Igualada.

S.B.G.