Dilluns, dia 23, a la tarda, al Teatre Municipal de l’Ateneu, el Dr. en Ciències Econòmiques, Carles Barceló i Valls, parlà sobre “El bandoler espanyol. Motiu turístic i folklòric d’un temps”.
Abans de llegir l’extens currículum de Carles Barceló, d’altra part ben conegut a l’AUGA Anoia, Magí Puig demanà de nou a l’alumnat que s’animés a prendre part en la redacció conjunta del llibre de vivències que s’editarà amb motiu dels primers 15 anys de l’AUGA Anoia. Sumen ja uns 25 socis que han enviat un foli o bé un foli i mig. Bon principi a la contribució de la història viscuda d’Igualada i comarca.

Carles Barceló, amb la seva reconeguda dosi de bon humor la qual, a més a més, li plau i considera un dels ingredients per arribar amb bona forma als vuitanta anys, parlà a l’lumnat sobre el bandolerisme espanyol del qual no s’escapà cap de les actuals autonomíes i encara ara, amb versions ben allunyades dels trabucaires, en rebem tots plegats les consequències. Només cal fullejar qualsevol periòdic per adonar-nos que aquells bandolers, a més a més de jugar-s’hi la vida, eren uns ingenus ateses les grans estafes que coneixem sovint. Especialment quan s’alten a la notícia pública en temps de crisi.

El bandolerisme s’alimentà i s’ha alimentat sempre, tot i que s’hagi bastit de patriotisme i generositat envers els pobres, de bàndols que, en acabar guerres, es quedaren sense saber on dar-la. Especialment si el què sabien fer era guerrejar. Situar-se en llocs estratègics dels camins i assaltar carruatges era una manera força còmode de viure si es venia de lliurar batalles. A més a més, el bandoler, en magnificar-se les seves actuacions – els seus atracaments – passava a ser, moltes vegades, una persona temuda i admirada alhora. Àdhuc per les pubilles. Allò de robar els rics per donar-ho als pobres – mentida – que fins i tot ha valgut per seriar telenovel.les al selge XX, era un plus de glòria.

Passà a parlar dels catalans que també es dedicaren al bandolerisme i remarcà la figura de Serrallonga i Rocaguinarda, mestres en buidar butxaques i fer-se seves les joies que portessin a sobre els viatgers. Per donar-ho als pobres? No ho creguéssiu pas. Per alliberar el país d’una tirania? Tampoc. Això no fou obstacle perquè la seva figura fos motiu de glosa en obres escrites i també cinematogràfiques. Eren tan temuts com ho pogué ser José Pelagio Hinojosa i Cobacho, per mal nom “José M. El Tempranillo”, a la Sierra Morena el qual, condemnat a mort, demostrà ser molt espabilat en bescanviar la condemna per passar a ser cap de la repressió del bandolerisme.
Una forma més moderna es donà a Barcelona amb Josep Lluís i Facerias, un anarquista que trobem lluitant en la guerra incivil al front d’Aragó i que després de ser empresonat participà en la guerrilla urbana des del 1947. Un altre: en Francesc Sabaté i Llopart “Quico Sabaté”, el qual després de pertanyer a grups anarquistes s’exilià a França i tornà per dedicar-se al bandolerisme tot i que en forma de lluita política. Una constant això de recòrrer a l’alliberament dels països per justificar una forma de vida.
Encara ironitzà sobre les formes modernes de robar com una mostra que l’home porta a la sang rapissar el que és d’altri.

Al col.loqui sortiren els noms de Marimón i Casulleres. El Dr. Carles Barceló digué que ell havia provat de fer una llista dels bandolers. Només dels de casa nostra n’aplegà una llista llarguíssima. Ho deixà còrrer. Però el fenòmen encara és ben viu.

S.B.G.