El periodista igualadí, Rafael Jorba i Castellví, de quina trajectòria professional parlà el president d’AUGA Anoia, Magí Puig i Gubern, abans de donar pas a la conferència de dilluns passat al Teatre Municipal de l’Ateneu, parlà a l’alumnat d’un tema del qual n’és bon coneixedor: els mitjans de comunicació i el poder.
Rafael Jorba feu el primer tast periodístic al setmanal igualadí “Vida…”, la revista de la família igualadina. S’incorporà després a la redacció de Mundo Diario el 1975; el 1978 a El Periòdico en el qual arribà a ser sotsdirector; el 1982 participà en el naixement de l’edició catalana d’El País. Fou director del programa Comarques de TVE-Catalunya i del 1983 al 1985 exercí de sotsdirector d’Informatius fins el 1988 que passà a ser cap dels Serveis Informatius.
El 1990 s’incorporà a La Vanguardia i del 1993 al 1996 en fou corresponsal a París. Del 1997 al 2002 ocupà la sotsdirecció d’Informació. Del 2004 al 2005 va escriure diàriament el “Bloc de notas” i del 2005 al 2006 fou coordinador del consell editorial de La Vanguardia. També ha estat col.laborador d’”El matí de Catalunya Ràdio” i els “Matins de TV3”. És professor del Màster de Periodisme BCNY (Universitat de Barcelona-Columbia University) i cavaller de l’Odre National du Mérite de la República Francesa, així com membre del consell directiu per a les Nacions Unides a Espanya. Des del mes de juny de 2006 és membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC).

Rafael Jorba encertà en fer una introductòria en la qual posà uns exemples punyents que no havien passat desapercebuts per l’alumnat al seu dia: l’atac a una jove immigrant per part d’un energúmen, al metro de Barcelona, davant la passivitat de la resta de passatgers i la mort d’una mare i les seves dues filles en una població catalana. Ambdues notícies foren difoses dies i més dies per tota mena de mitjans. El CAC en feu el seguiment i quantificà l’exagerada difusió per part de les principals cadenes de televisió, la ràdio i els periòdics i revistes. Remarcà la diferència de tracte de “pixelat” o distorsió de les cares dels tres que quedaren més visibles en la gravació de video. Mentres que la cara de l’agressor era irreconeixible la de la jove atacada gairebé no. Encara menys la de l’espectador passiu el qual arribà a ser increpat pels seus veïns i coneguts en identificar-lo. Què hauria fet qualsevol d’ells, o nosaltres, en el seu lloc? Com hauríem reaccionat? Impossible de saber.

El fet de repetir dies i més dies les mateixes imatges, però, tal vegada s’hauria pogut estalviar. Pel que fa a la mare i les dues filles les primeres notícies donaven per cert que la mare hauria mort les filles i després s’hauria suicidat. Més endavant, en conèixer l’informe forense, resultà que les morts havien estat causades per una intoxicació involuntària. Els titulars de la versió crim i suicidi, ben grossos i cridaners en tots els mitjans. La certesa forense la despatxaren a la menuda.

A partir d’aquests dos exemples girà la conferència sobre el poder dels mitjans de comunicació i el poder que l’opinió pública els atorga. D’aquí que el CAC pugui ser un instrument per vetllar per l’equilibri d’aquest poder ja que és evident que, si anys enrere el poder polític procurava dominar els mitjans, aquests, amb el suport de l’audiència, poden capgirar la situació i acabar uns i altres dominats pels qui controlen els mitjans.

També, sobre la por a comprendre els altres en un món cada vegada més barrejat en usos, costums i creences, Jorba posà un exemple. Aquesta vegada anà de miralls, amb cites d’afamats periodistes i pensadors. Un pacífic soldat que patrullava per Palestina i que no havia comptat mai en disparar un tret entrà rutinàriament en una casa. De sobte, davant seu, tenia un altre soldat armat amb les faccions desencaixades. Instintivament, aterrit, disparà contra ell. La seva imatge, reflectida en un mirall, caigué a trossos. No hi havia hagut cap enemic. Només la seva pròpia imatge reflectida en el mirall. Com en el temps de la creació, quan els primers humans trencaren el primer mirall.

Actualment premsa, ràdio i televisió sembla que s’hagin posat d’acord en fer més bocins dels miralls trencats per les pors i els interessos quan el que escauria seria provar d’ajuntar els miralls trencats. Foragitar les pors i procurar que la bona comunicació a nivell planetari fos cada dia més possible en lloc de rabejar-se en les tragèdies fins que aquestes acaben essent quotidianament acceptades com a normals. Pors a tot.

Com pot ser que acceptem com a normals tertúlies on l’”homo sàpiens” opina en escassos segons sobre qualsevol tema quan un petit anàlisi requereix un temps de meditació perllongada? És aleshores quan estem abocats a que ens manipulin massivament i mirem als qui no pensen igual com a enemics potencials.

A l’hora de les preguntes de l’alumnat tornà a remarcar que per vèncer el poder que poden arribar a acumular els mitjans de comunicació i que aquests puguin acabar fent-nos creure que parlen en nom de tots, quan la comunitat és molt diversa, cal fer l’esforç, indidual i col.lectiu, de reconstruir el mirall trencat i no multiplicar encara més els trossos. Una bona manera: escoltar, comprendre i compartir amb senzillesa.

S.B.G.