Després que Magí Puig, president d’AUGA Anoia, presentés puntualment el conferenciant: Jordi Camins i Just a l’alumnat d’AUGA present al Teatre Municipal de l’Ateneu, aquest, Màster Tècnic en Assegurances Personals i Plans i Fons de Pensions per l’INESE, alpinista i esquiador que ha participat en expedicions a muntanyes d’Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica, després d’una breu introductòria, anuncià que a la sortida es lliuraria als assistents l’opuscle “X un bon clima” i un altre de “Petromiralles i el medi ambient”. També que, sense cap compromís de compra, podrien consultar el llibre del qual és autor: “El canvi climàtic a les glaceres dels Pirineus. L’agonia de les masses de gel al Parc natural Posets Maladeta” llibre que ha estat la base de la conferència del passat dilluns a la tarda.

Jordi Camins, des de l’any 1982, dedica part del seu temps lliure a la glaciologia i fa 10 anys que col.labora amb la Universitat de Saragossa en el programa “Estudio de la dinàmica de los glaciares del Pirineo Aragonés”. Per tal d’il.lustrar l’aula havia fet un recull previ d’imatges seleccionades del seu llibre les quals ja havien estat projectades per la Fundació la Caixa i per l’Expo Saragossa 2008 en l’exposició sobre “El clima” al pavelló d’Espanya.

Començà parlant a l’alumnat de la diferenciació entre glaceres i congestes a partir de la neu pols que s’anava dipositant als llocs on la precipitació anual de neu era considerable. De com aquesta acumulació anava formant, pel propi pes, diferents capes les quals, degut a la pressió, anaven compactant-se alhora que perdien l’aire. Un bon nombre de projeccions il.lustraren l’alumnat sobre la formació del que, al final, esdevindria gel glacial. Un gel glacial que arriba a tenir en certs llocs profunditats enormes i que els geòlegs dedicats al glacialisme aprofiten per extreuren mostres que, després, una vegada analitzades, permeten estudiar i saber la composició atmosfèrica que existia en les diferents edats glaciars.

L’alumnat seguí atentament les imatges del glaç blau com a resultat de la massa de glaç formada en regions de neus perpètues i com, aquest glaç, s’anava desplaçant a poc a poc o bé fins i tot, en alguns punts del Alps, entre 25 i 30 centímetres per dia. També s’assabentà de la diferència de les glaceres de gran extensió sobre altiplans que acaben desplaçant-se fins el mar, abocant-hi grans extensions de glaç que conformen els icebergs i les glaceres de muntanya més reduïdes: les alpines, les pirinenques i les compostes. I aquí l’alumnat, gràcies al punter lluminós sobre les projeccions, pogué seguir les evolucions de les anomenades llengües que arriben en el seu desplaçament cap a les valls fins un límit on es fonen.

Foren impactants les projeccions que il.lustraren l’alumnat sobre el gran poder d’erosió que tenen aquestes llengües en moviment i la gran quantitat de materials erosionats que arriben a transportar. Les anomenades “morenes” que poden ser frontals si apareixen a l’extrem de la llengua glacial o bé laterals si els materials s’acumulen als costats.

Pel que fa al canvi climàtic i com aquest afecta les glaceres les imatges valgueren, cadascuna d’elles, per una classe sencera. Del Chimborazo a l’Himalaia, passant pels Alps i Pirineu, les comparacions entre fotografies preses uns anys enrere i les més actuals mostraren l’important retrocés, llevat d’alguna excepció, que han vingut patint les glaceres.

Aquí, però, Jordi Camins, sorprengué l’alumnat d’AUGA amb una gràfica que mostrava les glaciacions que havien existit des dels temps més remots i que s’han pogut saber gràcies als estudis del glaç. Sorprengué als més llecs que des d’Anglaterra, amb un canal de la mànega gelat una colla d’anys, s’hagués pogut anar fins al continent a peu, cas de resistir les temperatures i trobar aliment. I aquí fou quan aparegué la pregunta. Què o qui havia provocat la glaciació, o les glaciacions anteriors, si desconeixíem les màquines que actualment llencen el CO2 o el metà?

Encara amb més imatges espectaculars de grans pedres que apareixen en llocs on, per lògica, només les hauria pogut portar una gran llengua de glaç, i d’altres comparatives de com el nostre Pirineu va quedant orfe de glaceres, seguí fins més enllà de l’hora prevista, amb gran atenció per part de l’alumnat, la disertació sobre glaceres.

En acabar, després d’una pregunta de l’alumnat, encara s’extengué Jordi Camins i Just sobre els límits de CO2 (180 parts per milió quan estem en èpoques glacials i d’entre 180 a 280 quan fa més bo, seguns diuen els experts). Actualment estem a 380. Podríem deduïr, per tant, que aquests 100 que sobren són per culpa nostra. Hi ha qui creu que a 500 parts seria el punt crític de no retorn.

La humanitat s’hauria de plantejar fins a quin punt el planeta Terra pot encabir i alimentar persones, flora i fauna i una vegada establert aquest punt de sostenibilitat complir les normes adients per evitar el desastre. Una bona lliçó.

S.B.G.