“Natura i cançons” fou el títol de la classe de dilluns passat a la tarda al Teatre Municipal de l’Ateneu. D’entrada l’alumnat s’endugué una sorpresa ja que Magí Puig, en fer la presentació, anuncià que la Lloll encara no havia arribat però que començarien puntualment ja que en Celdoni i l’Isaac Fonoll sí que hi eren.

Els rumors entre l’alumnat, però, duraren només un moment ja que engegà la música i entrà per la platea la Núria Feliu (llegéixis Lloll Bertran) cantant allò de que “ja us he reconegut” i fins i tot anomenant-ne més d’un, inclosos els seus pares, malgrat els focus l’enlluernessin tot i portar ulleres de sol.

A partir d’aquí, com és natural, l’alumnat, que també l’havia reconegut, s’ho passà d’allò més bé. Celdoni Fonoll parlà a l’alumnat dels seus versos dedicats a la natura i dels que, més d’una vegada, l’hi havia suggerit la Lloll. Alguns d’ells musicats per l’Isaac. També com en Maluquer, bon amic dels tres, l’hi havia suggerit fer un llibre de poesies dedicades als arbres. I teniu el Celdoni Fonoll, de Calaf, posant-se a la feina. I el llibre. Alguns dels versos del qual foren musicats per tal de fer-los cantables.

I no fou la Lloll ni la Feliu, fou el Celdoni qui cantà a l’alumnat, mentres la Lloll ensenyava les pàgines del llibre amb les imatges dels arbres cantats –i mai no tan ben fit- pel Celdoni. Començà pel margalló una mena de palmera endèmica en alguns punts de Catalunya, al qual seguiria l’avet. Però l’avet es resistí. Us imagineu perdre un avet? Se’ns ha escapat l’avet! Digué en Celdoni. Però ja el trobarà la Lloll. Entretant cantà el garrofer, els avellaners i el faig. Fins que tregué el cap l’avet i també fou posat en solfa. Poemes curts i de bon sentir. Àdhuc un dedicat a les alzines amb referència reivindicativa a les que s’han tallat a Barcelona per posar-hi una mena de montanya rusa. En Celdoni també feu referència a un altre llibre recent que parla de les bèsties i peixos i a duet cantaren els poemes dedicats al taronger i a l’orenga.

D’aquí, com no podia ser menys, passaren a parlar dels bolets, de tanta tradició buscaire a l’Anoia especialment pel que fa al rovelló, la llanega i el camasec, que alguns l’anomenen moixernó tot i no ser-ho. Això donà peu al Celdoni a parlar del reig un bolet tardoral que enguany ha estat notícia televisiva per haver aparescut amb les tan ansiades pluges primaverals. L’”amanita cesàrea”, il.lustrà, cultivada i menjada pels cèsars romans que la trobaven deliciosa. Doncs, al reig i a l’anomenat reig bord, anaren dedicats els poemes musicats sobre els bolets. Per al primer tot lloances i mantecositats. Per al segón la Lloll i entonà unes absoltes alhora que el Celdoni el cantava farinot, que és també com se’l coneix a l’Anoia.

Un altre cant, dedicat a la merla blava, aquesta vegada interpretat pels tres, enllaçà amb una llaor a Catalunya. I d’aquí passàrem al “Món de mones” on la Lloll s’hi mou com el peix a l’aigua parlant dels canvis en la nostra societat. Des dels linguístics fins els que ens afecten la butxaca, passant pels polítics. Les “Paraules d’amor” de Serrat passaren a ser paraules i mots que qui sap on paren. Allò de fer estelles de l’idioma que tots tan ens estimem, oficialment parlant.

D’aquí, amb una breu desaparició que propicià el transformisme de la Lloll, després d’uns versos del Celdoni, l’alumnat es retrobà amb la “iaia”. Hola nens! I l’alumnat entrà en la part final de la classe escoltant les peripècies i acudits de l’àvia. Entre ells dos de dedicats a la velocitat en carretera.

Per acabar, la Lloll aparegué amb una pissarra tot anunciant als alumnes que farien un “caraoque”. Allí hi havia escrita la tornada de l’himne de l’AUGA amb el que el Celdoni, la Lloll i l’Isaac havien obsequiat l’alumnat en una altra de les seves actuacions. Fou el final de festa d’una classe d’allò més festiva. I la majoria de noies i nois de l’alumnat entonaren la tornada del “som i serem la gent de l’AUGA”.
Un èxit garantit.

S.B.G.