Dilluns passat, a l’aula del Teatre Municipal de l’Ateneu, l’alumnat de l’AUGA”, de la mà del pare Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, un igualadí prou conegut de l’alumnat, anà seguint la vida de l’abat Oliba fins a tenir plena consciència del perquè també era conegut com el pare de la pàtria catalana.

L’acte fou introduït pel president d’AUGA, Magí Puig, el qual anuncià que seria Sebastià Borràs, secretari d’AUGA, qui faria la presentació. Una presentació que recollia el pas del pare Bernabé pel col.legi de la Divina Pastora, l’Escolania de Montserrat i l’Acadèmia Igualada abans d’entrar al monestir on professà el 1965. Es llicencià en Teologia i en Dret Canònic a Estrasburg. En el camp de les publicacions s’inicià en la revista “Documents d’Esglèsia” de la qual és director des del 1987. Ha traduït els documents del Concili Vaticà II, els principals del pontificat de Joan Pau II i Benet XVIè i com a traductor ha col.laborat en les edicions catalanes del “Codi de dret canònic” (1983) i “Catecisme de l’Església Catòlica (1993).

Des del 1988 és representant de Montserrat en la Comissió Interdiocesana de Litúrgia i ha intervingut en el Concili Provincial Tarraconense i en algunes de les seves aplicacions. Ha publicat una vintena d’opuscles de divulgació religiosa, especialment en el camp litúrgic. Actualment té a la impremta una selecció de textos del recentment difunt abat Cassià M. Just que portarà el títol “Viure amb fe, esperança i caritat”.

Encetà la lliçó, el P. Bernabé Dalmau, anant als orígens nobles de l’abat Oliba, besnét de Guifre el Pilós i fill del comte Oliba Cabreta de Cerdanya-Besalú. Hauria tingut 4 germans i 2 germanes i quan el pare renuncià als honors de Cerdanya, Besalú, Conflent, Vallespir i Berguedà per ingressar, aconsellat per sant Romuald, com a monjo a Monte-Casino, el futur abat Oliba gobernà amb els seus germans Bernat Tallaferro i després amb Guifred II, els comtats heretats del seu pare, del seu oncle Miró III Bonfill i els afegits amb la derrota de Roger de Carcassona.

Com, seguit els passos de Miró III Bonfill, el seu oncle, el 1002 renuncià al poder temporal per entrar com a monjo a Ripoll. Sis anys més tard Oliba era elegit abat de Ripoll i de Cuixà i emprenia la tasca d’impulsar ambdós monestirs cap una major espiritualitat i també de renovació material. Ara, doncs, el 2008, commemorem el mil.lenari de l’abat Oliba com a bisbe de Vic.

Arribats a aquest punt el P. Bernabé Dalmau parlà a l’alumnat del poder que, en aquell temps, tenien els bisbes i de les personalitats venecianes que havien residit a Cuixà. També oferí a l’alumnat una visió comparativa de l’evolució de Cluny, quina abadia benedictina de Sant Pau, fundada per Guillem d’Aquitània el 910, depenia directament del papat gràcies a l’empenta que havia pres el 931 quan es convertí en cap de l’orde benedictí cluniacenc. Esmentà que ben segur Oliba hauria conegut l’empenta dels quatre grans abats de Cluny i molt especialment la d’Odiló que visquè a la mateixa època.

D’aquí passà a fer un paral.lelisme Cluny – Cuixà i ho aprofità per suggerir fer visites al romànic francès molt més il.luminat que el nostre el qual, al seu costat, sembla més feixuc arquitectònicament.
Seguí amb l’expansió del bisbat de Vic a mesura que els sarraïns anaven reculant terres avall i s’anava formant el que es coneixeria com a Marca Hispànica i com, en 1000 anys, no havia canviat gaire. De com, l’abat Oliba, bisbe de Vic, es preocupà de repoblar la Segarra i part de l’Anoia i de la reforma de La Tossa i la construcció de Montserrat. D’aquí que sigui de justícia que se l’hagi conegut com a pare de la pàtria.

A Montserrat, però, quan Oliba feu bastir el monestir, ja hi havia monjos. L’any 942 s’havia començat a construir Santa Cecília per ordre de Sunyer, compte de Barcelona. El bisbe de Vic, la consagraria el 945 i en tenien cura els monjos de la regla de Sant Benet. També eren conegudes cinc ermites: Santa Maria, Sant Iscla, Sant Pere, Sant Martí i Sant Miquel. Tot i això no hi ha cap dubte que, gràcies a l’Abat Oliba, en el decenni 1025-1035 es fundà el monestir de Montserrat. I que aquest, seguint la història de Cluny, també fos independent. D’aquí a pocs anys podrem celebrar el mil.lenari de la independència digué entre bromes i veres.

Parlà seguidament del Vendrell i Pau Casals. En la casa museu del mestre encara ressonen les paraules dites a l’ONU: jo sóc català i la meva terra ha estat oprimida. Però, la meva terra, fou la primera que tingué un parlament. D’aquí passà a la Pau i Treva instituïda per Sant Odiló i la Treva de Déu de l’Abat Oliba. Treves que s’estengueren per tot Europa i que lograren que, gràcies a parlamentar, uns dies a la setmana no es pogués combatre. Oliba, doncs, es transforma en una figura de gran dimensió social-pacifista buscant la pau i la justícia i amenaçant amb l’excomunió, si calia, quan es trencaven aquelles hores de pau i de treva en els combats. Hores que procurava anar ampliant per reduïr les que es dedicaven a les armes. Remarcà el seu esforç perquè els senyors tornessin als monestirs i a les diòcesi bens que havien expoliat. També el que suposà que es protegís la pagesia i el bestiar fent valdre el poder que en aquell temps tenien els bisbes.

Demanà a l’alumnat que valorés els viatges que havia fet Oliba tot i la dificultat que hi havia a l’època si es pensava en els mitjans de transport i els perills en terres poc poblades. Tot i això se li coneixen 2 viatges a Roma i d’altres per assimilar noves tècniques constructives que després utilitzaria per tirar endavant ponts sobre el Ter i el Fresser, el campanar de Vic i l’absis de La Tossa el 1035 a més a més d’altres construccions d’esglèsies i capelles i l’aportació de relíquies de sants per tal de ser-hi venerades.

Acabà recitant una poesia del seu pare, Antoni Dalmau i Jover, sobre el tema de Pau i Treva, musicada més endavant per Mn. Valentí Miserachs.

A l’hora de les preguntes digué que el nom Montserrat, com a Monte Serrato s’esmenta el 888 i feu una digressió sobre la sorpresa dels qui veuen la muntanya per primera vegada i les diferents siluetes que aquesta pren segons es miri d’una o altra banda.

Un repàs a la vida i obres de l’Abat Oliba i del seu temps que l’alumnat agraí visiblement.

S.B.G.