Als pocs dies d’acomplir-se
els 200 anys de la primera batalla del Bruc contra les forces napoleòniques,
com remarcà Magí Puig en presentar el professor de l’aula
de l’AUGA Anoia de dilluns passat a l’Ateneu, l’historiador
afincat a la Pobla de Claramunt, Josep Riba i Gabarró, del
CECI i vicepresident de l’AUGA, aquest il.lustraria l’alumnat
sobre el patriotisme de pagar pel poble la guerra del francès
(1808-1814).
Josep Riba començà la classe advertint que no seria
apte per divertir-se. Basà la introducció en un comunicat
de la Junta Superior de Catalunya per mitjà del qual es demanava
al poble que no s’atemorís ja que, si bé es deia
que les armes franceses eren invencibles, uns centenars de paisans,
sense preparació i sense generals ni oficials, havien derrotat
una columna francesa de més de 2.000 homes entre infanteria,
cavalleria i artilleria. Un primer resum, pintoresc i contradictori,
glosat el 1908 de manera esviaxada. Al 1958 es redreçà
quelcom i ara, als 200 anys, s’ha anat equilibrant.
Tornem al títol, afegí. “La guerra del Francès,
pagada pel poble, des del Bruc, al juny de 1808, fins al Pirineu,
al juny de 1814”. Una visió econòmica poc estudiada
d’una guerra suportada pels pobles, viles i ciutats. El millor
patriotisme popular fou el de pagar, durant 6 anys, la guerra del
Francès. Prenguem perspectiva.
Escau el bicentenari de les victorioses batalles del Bruc, del 6 i
del 14 de juny de l’any 1808. Avui, a l’AUGA, ho commemorarem
amb l’admiració i recordança d’aquells nostres
avantpassats. El 1908, amb motiu del primer centenari, es col.locà
una làpida de marbre a la façana de l’esglèsia
de Santa Maria d’Igualada demanant als igualadins que honoressin
la memòria d’aquells braus compatricis. El 1884 l’Ajuntament
ja n’havia col.locat una altra en la qual s’assegurava
que Igualada havia estat la primera població aixecada en armas
que havia acudit al Bruc on, auxiliada per altres Somatents i amb
la bandera del Sant Crist, sota el comanament d’Antoni Franch
i de Joan Llimona, havia assolit la victòria contra els exèrcits
de Napoleó. Amdues làpides esmenten la batalla del 6
de juny però no la del dia 14 la qual fou la més important
ja que no hi jugà el factor sorpresa.
Esmentà les celebracions del 1908, a la plaça de la
Creu, on en un concert amb més de 600 coristes s’estrenà
l’”Himne als herois del Bruc” amb lletra del poeta
igualadí Jaume Boloix i Canela. Un bon amic, en sortir, m’ensenyaria,
transportada a mà en un antic paper la tornada musicada amb
el títol: “Himno a los héroes del Bruch”
però amb la lletra original de Bolix i Canela. Riba Gabarró
feu notar que també se celebraren uns actes molt dignes a l’Ateneu
però que foren discutibles algunes de les explicacions. Que
la llegenda pot ser molt atractiva però porta a confondre la
realitat i falsejar la història.
Als actes celebrats el 1958, també hi hagué una magnífica
exposició a l’Ateneu recuperant-se moltes de les realitats
del passat. Cità la inauguració, ja era hora, d’un
monument dedicat a Antoni Franch i la publicació d’estudis
per part dels igualadins: Dr. Joan Mercader, Antoni Carner, Joan Martí
Figueras i el P. Romuald M. Díaz. Tots ells havien manifestat
estar dolguts d’haver tingut d’esperar 150 anys per apropar-se
a la veritat d’allò que s’esdevingué durant
la invasió napoleònica.
Esmentà Riba i Gabarró la publicació, l’any
1908, de la “Història d’Igualada”, de Mn.
Joan Segura, en els darrers capítols de la qual aportava comentaris
reivindicatius de la participació igualadina a la batalla del
Bruc, dels historiadors: Josep Puiggarí i de Mn. Gaietà
Soler. Tot això confrontava amb un resum biogràfic del
“Tambor del Bruc” publicat per Antoni Vila que revindicava
l’actuació del timbaler de Santpedor com a “general
en jefe”. Donà la raó a Antoni Carner quan feia
reflexions sobre el fet que separar el gra de la palla, en recopilar
història, no era fàcil. I menys quan s’hi posa
passió patriòtica per davant.
Repassà seguidament aspectes de com van anar aquells 6 anys
de guerra en els que, Igualada, fou ocupada per les forces napoleòniques
4 vegades: de l’1 al 10 de gener de 1809 (10 dies); del 17 de
febrer al 2 de març de 1809 (14 dies); del 22 de juliol al
10 d’octubre de 1811 (81 dies) i els dies 3 i 4 de maig de 1812
(2 dies). Total: 107 dies. Poc més de 3 mesos dintre del total
de 6 anys. Com subsistien els igualadins havent de procurar proveiments
militars a més a més de les seves necessitats? L’any
1980, el CECI, publicà les actes de la Junta de Subsistència
dels Corregiments Catalans. Es demanava a la “Junta de Igualada”
col.laboració ja que “els homes i les mules sense menjar
no serveixen per a res”. No calen més comentaris. A partir
d’aquí, els pobles tenien d’aportar diners, aliments,
grans, palla i llenya. La Superioritat havia dit: “Ordeno i
mando, a los Somatenes apostados en la villa de Igualada que siempre
que las tropas francesas rindan sus armas, las admitan como prisioneras
de guerra i las traten con dulzura y amor, sin que nadie se atreva
a insultarlas i maltratarlas, bajo pena de la vida”. La tercera
ocupació, la més llarga i punyent, vegé la destrucció
de les propietats d’Antoni Franch, la d’haver de mantenir
més de 800 homes defensors amb la caserna general al Convent
dels Caputxins. Una vegada fora la tropa francesa, per tal que no
hi poguessin tornar, els igualadins enderrocaren el convent. El poble
tingué de pagar l’enderroc. Els frares franciscans no
pogueren diposar d’un nou convent fins passat el 1820 però
el 1823, per efectes del Trienni Liberal, els l’enderrocaren
de nou. No fou fins el 1830 que es pogueren traslladar al nou convent
del Passeig. El 1835, gràcies a les disposicions d’exclaustració,
també el tingueren d’abandonar. Naixeria l’Hospital
Civil d’Igualada.
Riba demanà disculpes per aquest giravolt i tornà al
com i quan la gent d’Igualada i la de l’Anoia van haver
de pagar sense remei. Un capità de l’exèrcit espanyol,
barceloní, Antoni Roca, el qual s’havia refugiat a Montserrat,
vingué destinat a Igualada i s’erigí com a capdavanter
del “Tercio del Corregimiento de la villa de Igualada, de Paisanos
Auxiliares Armados, para la defensa de la provincia de Barcelona”.
El total d’homes assignats a l’Anoia fou de 2.578. Riba
en detallà la distribució operativa i l’obligació
dels ajuntaments de pagar el seu mateniment forçats per l’autoritat
d’Antoni Roca. Tot i això, quan aquest marxà,
la pressió recaptatòria a Igualada i pobles de l’Anoia
continuà amb sancions i multes si hi havia incompliments, fins
a respondren amb les propietats.
La crua realitat d’una guerra que durà 6 anys fou que
els veritables herois, de debò, fossin els habitants de viles
i pagesia. Abans d’acabar, Josep Riba i Gabarró, feu
esment a l’encunyament de pessetes i les seves diferents versions
en plata i or. Passats 60 anys de la guerra del Francès, Laureà
Figuerola, fill de Calaf i ministre d’Hisenda, el 1868, implantà
la pesseta com a unitat monetària espanyola.
L’alumnat dispensà a Josep Riba un càlid acomiadament
després del torn de preguntes.
S.B.G.