Francesc Lozano i Winterhalder,
professor de la Universitat Ramon Llull i exsecretari de la Fundació
UNESCOde Barcelona, fou el professor que donà a l’aula
de l’AUGA, dilluns passat al Teatre Municipal de l’Ateneu,
una lliçó en la que s’entrecreuaren filosofia,
poesia, història i música.
Magí Puig feu una curta presentació remarcant que Francesc
Lozano era prou conegut de l’alumnat d’AUGA ja que ens
donava classe per 14a vegada. També el seu especial carisma
que fa que l’alumnat segueixi les seves lliçons amb especial
delectació per la seva cura lingüística i expositiva.
Començà el professor donant les gràcies per la
bona acollida de l’AUGA a quines classes havi acudit sempre
procurant tractar de millorar la cultura de la vida. Talment, suggerí,
com havia fet Gustav Mahler amb la seva III simfonia la qual era una
peça única. Das Lied von der Erde, la cançó
de la Terra, com aniríem veient i escoltant dins l’hora
de classe, esdevindria un cúmul de sentiments poètico
musicals emmarcats dins una època de revolució cultural.
Mahler nasqué a Kaliste, a la Bohèmia, el 1860 i morí
a Viena el 1911. Visqué 51 anys, una edat que depassava la
mitjana de la majoria de grans compositors de l’època.
Era jueu i creixé com a tal en la severitat adient a la religió
dels seus avantpassats tot i que, ja adult, admeté passar-se
a la religió catòlica més en consonància
amb els seus sentiments. Tot plegat, com feu notar el professor, li
suposà una vida interior molt sotraguejada pels corrents intel.lectuals
i filosòfics de l’època. Des de Schopenhauer qui
sostenia que l’univers era una macabra representació
a la que calia afrontar amb un actiu ateisme i que, després
de la mort, res. Un xoc per al jove Mahler quina sensibilitat li deia
que tenia d’haver-hi quelcom més. Nietzsche també
l’influencià en una altra forma, talment com influenciaria
als nazis més endavant per buscar el seu paradís ètnic
a la terra.
Toparia, també, amb un altre corrent. El de Darwin i les seves
teories de l’evolució i selecció natural. Quan
l’esperit de Mahler s’enlairava li deien que veníem
del mico i no de Déu. Tot plegat l’afectà fins
arribar a tocar fons, anímicament parlant. D’aquí,
el professor Francesc Lozano, ens traslladà als estius de 1895
i 1986 quan Mahler pren la decissió d’apropar-se a la
natura per tal de composar. Reflexiona i composa. I neix la IIIa simfonia
la qual escriu amb 6 moviments quan el clàssic era fer-ho amb
3 o bé amb 4 quan l’obra era més agosarada en
el seu final. Pensin, digué a l’alumnat, que Beethoven
n’havia arribat a posar 5 en la seva “Pastoral”.
Mahler havia imaginat una obra tan gran que abastés el mon
sencer. L’enorme so de la creació.
Pan, desperta! La vida comença! I els instruments apareixen
i desapareixen començant primer per les cordes. Art i univers
enfrontats a les forces ocultes. Creativitat artística. I l’alumnat
s’immergí en el primer moviment de la simfonia ofert
en audiovisual seguint les paraules introductòries del professor.
Després Francesc Lozano parlà del segon moviment. Una
mena d’enfrontament de les teories de Darwin amb la filosofia
de Pierre Teilhard de Chardin. Accepta que ha triomfat la vida. A
la natura i troba Déu. Perquè Déu ens ha donat
la bellesa de les plantes? Seguia composant a la muntanya, llevant-se
a les 6 del matí, després d’esmorzar a la cabana,
a la riba del llac. Tècnicament és el moviment més
difícil d’executar.
Tercer moviment. Els animals que desperten al so d’una trompeta
llunyana. El carter que visita el cementiri i toca per a l’amic
que allí reposa….
El quart, dedicat a la humanitat. Representem els éssers conscients.
Per primera vegada surt la veu humana. La mezzo soprano. S’ha
inspirat en Zaratustra? És més potent la voluntat de
viure.
Cinquè moviment. Accepta Déu viu. Evolució sí
però dirigida per alguna força superior. Sons que venen
del cor. Escoltem el què els àngels ens diuen.Si Sant
Pere fou perdonat també ens perdonarà a nosaltres.
Sisè moviment. Volem ser immortals, però som humans.
Perquè el sisè moviment? La necessitat d’un Déu
que Darwin i Nietzsche semblaven negar. La culminació de la
creació és l’amor. L’amor que fins i tot
va més enllà de Déu. Novament l’alumnat
pogué seguir l’orquestra i els comentaris de diverses
personalitats musicals que Lozano cuidà de traduïr. Allò
que l’amor em diu: paisatges, cims i valls, orquestra, música.
Senyor, no permetis que ningú es perdi! Resar és afirmar
en profunditat la vida. Amor igual a alliberament. Si un humà
pateix, tot l’univers pateix. Un és sols un instrument
nascut per a la felicitat. Tot això culminà, amb tota
la instrumentació, la cançó de la Terra.
Encara, Francesc Lozano, afegí: Mahler mor la nit del 18 al
19 de maig del 1911 diu que cridant: Mozart, Mozart! I allargant la
mà. L’agafaria Mozart a l’altre banda? Una darrera
voluntat: que l’enterressin amb la seva filla i només
una inscripció, Gustav Mahler.
Silenci i una explosió d’aplaudiments amb el professor
repetint: gràcies, gràcies, gràcies.
S.B.G.