El passat dilluns, 11 de febrer, l’alumnat d’AUGA assistí, a l’àula del Teatre Municipal de l’Ateneu, a la conferència que sobre “La personalitat literària de Mercè Rodoreda” desenvolupà la catedràtica de Ciències de l’Educació, M. Isabel Pijoan i Picas.

Ben coneguda de l’alumnat i plaent-li haver tornat a fer classe a l’Ateneu, després de la presentació per part de Magí Puig, M. Isabel Pijoan feu avinent a l’alumnat que, enguany, esqueia el centenari del naixement de Mercè Rodoreda i Gurguí i que la fundació Mercè Rodoreda tindria cura de l’organització dels actes adients.

Entrà primer en el que anomenà passejada biogràfica des del naixement de la Mercè al barri de Sant Gervasi que més endavant reflectiria tan bé en “Mirall trencat”. Filla única, només anà a l’escola dels 7 als 10 anys de manera que és remarcable el seu autodidactisme. També trencà l’estereoptip de l’època que marcava per a les noies esdevenir bona esposa i mare. El seu avi li havia inculcat la passió per la lectura i també per les flors. Desgraciadament, però, el perdé als 12 anys.

El 1928 la seva mare, vetllant per l’economia familiar, concertà el casament de la Mercè amb el seu germà, l’oncle Joan. Un “americano” que mai no fou ben acceptat per la Mercè, molt més jove que ell. Aquella experiència traumàtica donà com a fruit un fill, en Jordi, mai ben acceptat i que als 40 anys hagué d’ingressar al psiquiàtric Pere Mata, de Reus. De manera que, als anys 30, esdevé una esposa que utilitza la literatura per evadir-se escribint al “Meridià”, al “Mirador” i a la “Revista de Catalunya” entre altres. L’obra més famosa d’aquesta etapa és “Aloma”. La única que no repudiarà més endavant i que reprodueix la seva pròpia vivència. Un escàndol per a l’època.

Pel que fa a les seves relacions sentimentals, durant el trasbals fratricida del 1936 manté relació amb Andreu Nin i Pérez, dirigent del POUM i conseller de Justícia de la Generalitat durant uns mesos. Vindria després l’exili en un castell a uns 25 quilòmetres de París. Allí es trobaria amb tota una colla d’escriptors catalans i arrelaria l’amor de la seva vida. D’entre ells, per a la Mercè, excel.lia Joan Prat i Esteve, altrament conegut en els cercles literaris com a Armand Obiols. Amb ell fugí, quan els nazis conqueriren París, cap a Limoges per retornar-hi el 1946. Fou una etapa de la seva vida en la qual, degut a les penúries inherents a tota guerra, digué que no podia permetres la frivolitat d’escriure quan el que tocava era cosir a preu fet. D’altra banda Obiols tenia muller la qual cosa complicava encara més la seva vida afectiva. Tot i així marxarà amb ell a Ginebra i cobertes ja les necessitats bàsiques podrà dedicar-se a la seva passió: la literatura. Després d’una vintena d’anys escribint només contes i poesia es podria dedicar plenament a la novel.la. El 1958 s’instal.laria a Romanyà de la Selva fins la seva mort el 1983.

Pel que fa al reconeixement de la seva obra poètica els anys 1949, 50 i 51 guanya la Flor Natural als Jocs Florals celebrats a Londres, París i Montevideo i esdevé Mestre en Gai Saber. Una faceta que s’ha conegut fa poc ja que ella ho considerava una part íntima de la seva vida i no en parlava.

M. Isabel Pijoan entrà ja a parlar de l’obra coneguda i reconeguda que fa que el 1957 guanyi el premi Víctor Català. Parlà a l’alumnat de “La plaça del diamant” que, amb el nom de “La Colometa”, envià a concòrer al Premi Sant Jordi sense èxit perquè el personatge de la “Colometa” no fou comprès a la seva època. Després Joan Salas l’editaria amb el títol de “La plaça del diamant” encara de rigorosa actualitat. De la revisió d’”Aloma” i com, el 1966, rebria el Premi Sant Jordi per “El carrer de les camèlies” una obra interessant però que no arriba al nivell de “La plaça del diamant”. Del 1967 al 1969 veu nous premis “Jardí vora el mar” i “La meva Cristina i altres contes”. El 1971 es produeix la mort sobtada d’Armand Obiols. Mercè Rodoreda s’ensorra. Refent-se escriu i publica, el 1974, “Mirall trencat” on es mostra com una mestra en el retrat psicològic de les dones de la seva època. El 1978 publica “Semblava de seda i altres contes”. El 1980 “Viatges i Flors” i “Quanta, quanta guerra…” obra duríssima, d’una tremenda morbidesa. També, el mateix any, rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i forma part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Víctima d’un càncer mor el 13 d’abril de 1983 deixant com a hereu l’Institut de les Lletres Catalanes.

Pòstumament se l’hi publiquen, el 1986 “La mort i la primavera” i el 1991 “Isabel i Maria”. Finalment, com havia promès en començar la classe, M. Isabel Pijoan, llegí uns emotius fragments de “La plaça del diamant” sobre el colomar a casa i de “La salamandra”. Corprenedores ambdues lectures i aplaudiment de l’alumnat.

S.B.G.