La darrera classe abans de les vacances nadalenques, l’alumnat d’AUGA, s’immergí en el coneixement de les fragilitats del món de l’espectacle gràcies a un d’aquests muntatges moderns que no tenen termes mitjos quan es tracta de qualificar-los. Hi ha qui està plenament d’acord per troba-los molt originals i plens d’enginy i qui, tot el contrari, considera que amb una retallada d’aquí i una altra d’allí hom pot confegir, amb fragments d’obres de certa fama, espectacles propis amb certa garantia de permanència.

De fet “Fragilitats” (Lírica i teatre) no és res més que una exhaustiva meditació sobre la fragilitat humana de l’artista. Tal com ja apuntava la sinopsi argumental, la fragilitat de l’actor o de l’actriu en el moment de sortir a l’escenari. O bé la del compositor davant la interpretació de la seva obra. Què en pensarà el públic i la crítica?. Jo mateix, o mateixa, em sento prou segur o segura?

Després, quan ja escau el primer entreacte o bé el final de l’obra: vindrà algú a veurem al camerí? I si ho fa, em dirà allò que vull sentir? Perqué cadascú té la seva vanitat. I passada la por que has deixat enrere tan bon punt ets davant el públic, travessada la frontera de cortines i draperies, oi que t’has superat? Al cap i a la fi, els actors i les actrius bé ho sabem quan hem vençut la por irracional i comencem a percebre l’escalf del públic. És nostre! Ens l’hem fet nostre! Qué té d’estrany, doncs, que vingui a lloar la nostra actuació?

Aquestes reflexions, fetes per Francesca Masclans, després d’una original sortida pel centre de la cortina, precedida d’insinuacions corporals a dreta i esquerra de l’escenari, es complementaren després a banda i banda dels acabaments de l’amfiteatre de platea, jugant a seure i aixecar-se del passamà bo i comentant aquell Rinaldo del 1712.

Al piano, Stanislav Anguelov, “vorrei o non vorrei” donava rèplica musical i mímica alhora a Francesca Masclans. Un llarg frac blanc de llarga cua ajudava d’allò més a unes estudiades poses: tenses, melíflues, deixondides, fins i tot amoroses, remarcades amb àmplis moviments de brassos i unes mans que arribaven a les tecles en el moment precís de donar vida a les notes d’acompanyament.

Una bona selecció d’àries i cançons de Vivaldi, Mozart, Häendel, Cilea i Satie, entre altres, refermaven les reflexions sobre la fragilitat humana dels actors en el moment culminant d’interpretar els personatges. Estaré a l’altura del personatge? Entre Francesca Masclans, Stanislav Anguelov i l’alumnat d’AUGA s’establí aquella connexió, temuda i desitjada alhora, que sempre assoleixen les bones actrius i intérprets.

Un èxit de la dramatúrgia de Francesca Masclans ben assessorada per Anna Lizaran i dirigida per Mercè Boronat. Una agosarada manera de parlar de les pors de l’artista i fer, alhora, una demostració de bon fer interpretatiu, de música i cant. Un bon final del tram d’aules de l’AUGA abans de festes.

A la sortida una xocolatina, adient a les festes, acomiadà l’alumnat. Passades aquestes, l’AUGA reprendrà les classes dels dilluns a la tarda a l’Ateneu.

S.B.G.