Dilluns passat, a l’aula del Teatre Municipal de l’Ateneu, l’alumnat de l’AUGA” de l’Anoia rebé una classe magistral sobre la prevenció i tractament de la diabetes. La desenvolupà la Dra. Montserrat Just i Mallart, especialista en Medicina Familiar i Comunitària.

Després de ser presentada pel president d’AUGA, Magí puig, la Dra. Just s’enfrontà als micròfons, a l’ordinador i al punter làser, per tal d’oferir a l’alumnat una visió del què és la diabetes. Ja d’entrada feu avinent que procuraria fer-ho en un llenguatge comprensible reduïnt al mínim els termes mèdics als quals està avesada quan parla entre metges. A més a més invità l’alumnat a fer preguntes en ple desenvolupament de la classe si alguna cosa no s’acabava d’entrendre.

Ajudant-se d’imatges virtuals presentà a l’alumnat els tres tipus de diabetis que se solen donar i quins orígens poden ser genètics, medi ambientals i d’estil de vida. A continuació, tot i que se suposava ben definit, analitzà cadascún dels tres orígens i acabà fent cap a les complicacions més freqüents que amenacen als diabètics: complicacions del ronyó, dels ulls, del sistema nerviós, del cor i les artèries i quina intensitat i duració podien dependre d’un mal control alimentari. Per tant, amb un bon control, susceptibles de millora.

La medicina, al llarg dels anys ha anat tipificant els diferents tipus de diabetes: la Mellitus 1, la Mellitus 2, la gestacional, la MODY i la LADA; la primera d’aquestes s’inclouria dins la Mellitus 2 i la segona en la Mellitus 1. I què passa amb la 1 i la 2? Doncs, que quan es pateix la 1 hi ha una destrucció de cèl.lules del Pàncreas i aquest deixa de produïr insulina. En la de tipus 2 no hi ha destrucció de cèl.lules sinó que aquestes fabriquen menys insulina de la necessària abocant a una disfunció de l’òrgan i per tant que aquest sigui poc eficaç. La gestacional apareix durant l’embaràs i generalment desapareix en acabar aquest. Cal, però estar atents i vetllar el possible risc si aparegués aquest tipus.

La MODY ve donada per l’increment dels nens obesos per culpa d’una mala dieta. La inclouríem, doncs, dins el tipus segon. En el primer inclouríem la LADA que apareix entre els 35 i 50 anys i que requereix un tractament amb insulina.

Seguidament, la Dra. Montserrat Just, presentà a l’alumnat un quadre per ajudar a comprendre quina funció fa la insulina, tant si és produïda pel pàncreas com si és artifical. Mostrà el seu recorregut pel cos humà, vasos i muscles. Com, des de la digestió, passa a la sang i permet la oxigenació de les cèl.lules. Comparà la seva funció amb la del combustible d’un cotxe a la recerca d’energia. Les cèl.lules si s’oxigenen bé fan que aquella aportació de sucre es transformi en energia. La insulina és com la clau que obra la porta per tal que el sucre, o energia, entri i ho faci amb les proporcions adients. Si el pàncreas funciona malament i la dosi d’insulina no entra correctament, el cos es pot trobar que compta amb molt sucre, igual a energia, però que les cèl.lules es moren de gana perquè aquesta no els arriba.

Generalment hom considera que un nivell de sucre en la sang superior a 126, en dejú i sense haver fet exercici, és motiu de prendre mesures com la de plantejar-se anar a consultar el metge. Entre 100 i 126 seria qüestió d’anar-ho controlant per vetllar que no es desmarxi i amb menys de 100 cap problema.

D’aquí passà a analitzar els tipus de prevenció. Es mostrà fermament partidària d’una alimentació equilibrada i fer exercici. L’equilibri entés com a menjar de tot, sense abusar, i l’exercici fet sense pretensions de batre rècords. Resumint-ho: els panxa prims corren un risc de l’ordre d’un 58 % menys de perill ja que l’organisme equilibra la despesa energètica amb el sucre que crema.

D’aquí es passà a parlar del colesterol i dels greixos saturats i insaturats i de la necessitat que tenen els prediabètics i diabètics de fer 5 menjades al dia seguint un hàbit horari per tal que al pàncreas no li calgui desmarxar-se i doni l’abast o bé li sigui més fàcil donar-lo. També facilitar, per mitjà d’una dieta d’hidrats de carboni d’absorció lenta, com podria ser l’arròs, la pasta, llegums, patates i el pa, que aquests hidrats es transformin en energia més a poc a poc.
Les dietes, tot i que és bo que siguin individualitzades, haurien d’incloure, en termes generals per a tothom, de 55 a 60 % d’hidrats, entre 20 i 30 % de greixos i d’un 15 a 20 % de proteïnes. Per tal de seguir-ho visualment projectà una piràmide de l’alimentació i un quadre d’absorció més o menys ràpida del sucre bo i tornant a parlar de l’exercici tipus aeròbic, caminar i nedar. Tot sense fer-ho com aquells que van a batre un rècord.
La projecció d’una piràmide d’activitats ajudà l’alumnat a comprendre-ho millor.

Finalment projectà un mapamundi acolorit seguint els percentatges de diabètics. Amèrica del nord, amb els USA al capdavant, seguits de Mèxic i Canadà, figuraven amb els percentatges més alts. Àfrica, el continent amb el percentatge més baix. Europa, tot i comptant amb un nivell relativament baix, es veu que tendeix a desmarxar-se a l’alça.

A l’hora de les preguntes, tota vegada que la conferenciant havia parlat de les calories que cremen les dones africanes anant a buscar aigua, un alumne opinà que aquí, doncs, podíem mirar el futur amb optimisme ja que, tal com tenim el tema de l’aigua, tal vegada haurem de caminar tant com els africans per trobar-ne.

Una bona conferència amb un bon final.

S.B.G.