MIG SEGLE DEL CASAL

 

Dilluns passat, al Teatre Municipal de l’Ateneu, a les 6 de la tarda, l’advocat i exalcalde d’Igualada, Manuel Miserachs i Codina, desenvolupà davant el nombròs alumnat d’AUGA, el tema “Mig segle del Casal”. Ho feu des dels antecedents fins l’actualitat amb especial èmfasi en l’adquisició de “Can Vinyals”. Començà la classe amb l’anunci, per part de Magí Puig, que ja es podia anar a fer la reserva per l’anada a Barcelona, la tarda del 26 d’octubre, al Teatre Apolo per gaudir de l’espectacle de Cabaret Musical Kit Kat Club, amb un repertori de 33 artistes. Les reserves a Viatges Llaspa Tours i al preu de 47,50 euros per als socis i 50,50 euros per als no socis. Seguidament donà la paraula a Antoni Miranda, representant del Casal Interparroquial d’Igualada, per tal que fes la presentació del conferenciant. Manifestà, Antoni Miranda, que feia ell la presentació peer absència del president Pallarols i esmentà que des del 19 de maig se celebra el 50è aniversari de l’existència del Casal Interparroquial a Can Vinyals quins actes s’allargaran fins el mes de maig de 2008. Feu una sinopsi de la personalitat de Manuel Miserachs com a coneixedor de la història que, des del 1850 fins ara ha menta a la realitat del Casal i de les entitats que s’hi acallen. Seguidament donà la paraula al conferenciant per tal que comencés la classe. Manuel Miserachs, d’entrada, feu esment al diàleg que aseguren que mantingueren Lope de Vega i Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, davant un minyó dormint amb el cap sobre una pedra. Digué Lope: “O la pìedra es de lana o el niño de bronce.” Respongué el rector: “Ni lana ni bronce. No hay como tener años once.” Havia posat aquest exemple per remarcar que tot i plaent-li la consulta històrica i haver pres part al llarg de la vida en trobades amb erudits, no es considerava pas un expert. Sí, però, ben informat sobre els esdeveniments que propiciaren el naixement dels moviments d’acció catòlica a la nostra terra. Situà al nombrós alumnat al segle XIXè. Un segle que qualificà com a revolucionari, amb integristas i lliberals picant-se les crestes. Mitja Espanya començava a enfrontar-se amb l’altra meitat. Aquest corrent d’enfrontaments propicià l’aparició del desig de comptar amb un moviment dins l’esglèsia que fomentés la pau i la germanor. Amb haches fi, entrat el segle XXè., naixeria l’Acció Catòlica i d’aquesta els Centres Catòlics. A Igualada fou el Dr. Catarineu qui propicià amb el seu capital poder desposar del primer Centre Catòlic per a esbarjo de simpatitzants i afiliats. Després l’edifici passaria a ser seu dels Maristes. El 1931 el Dr. Albert Bonet fundà la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Coneguts com a fejocistes foren aviat nombrosos a casa nostra. I molt actius. Arribaren a comptar amb mig miler d’afiliats juvenils. Com a cristians i catalans promogueren una colla d’activitats culturals i esportives durant els tres o quatre anys d’existència. A títol anecdòtic cità com alguns, pejorativament, jugant amb les paraules fejocista-feixista provocaven als de la Fedració de Joves Cristians. Comentà que es debia a la FJC la implantació d’un Misal del Poble per tal de seguir participadament i en la nostra llengua la Missa, aleshores celebrada en llatí, que molt pocs entenien. Amb la guerra civil desaparegué tota aquesta activitat social. Sota l’empara de l’exèrcit popular i una guerra difícil i complicada d’entendre, uns foren passats per les armes, altres passaren a les anomenades forces nacionals i altres s’escondiren. En acabar la guerra la FJC volia ressorgir però, jurídicament, la matà l’esglèsia espanyola que volia una Acció Catòlica centralitzada com a moviment de pietat i prou. Esmentà com, pel que fa a la llengua, la intervenció de Mn. Amadeu dabant la Junta Interparroquial propicià que es poguessin fer “Els Pastorets” en català. Cità, també, l’anècdota d’una assemblea diocesana de joves d’Acció Catòlica, a Vic, presidida per un cap amb uniforme falangista. Una il.lustració del que fou el nacional catolicismo. Una altra anècdota fou la reprimenda, per part del bisbat, al representant dels joves igualadins que gosà dir que la participació juvenil als actes religiosos era nomès de l’ordre d’un 35 per cent. Esmentà les publicacions que d’havien editat a Igualada promogudes pels qui s’aplegaven al Casal. Primer un butlletí casolà, després “Surco” i més endavant “Vida…” editada en castellà la primera època seguint les imposicions del temps. El seu pas de mensual a setmanal i una tirada que anà en augment tot i que finalment fou imposible sostenir-la econòmicament. Cità els esforços d’Antoni Dalmau i Jover per tirar-la endavant i els de Mn. Josep Còdol des que fou nomenat Consiliari i l’anècdota d’un renou que propicià, sense voler, un article enviat des de Melilla per Josep Elias titulat : Som i serem gent catalana. Passà revista al moviment escolta creat aquí per Mn. Eloi i també a la tasca de l’Escola d’Arts i Oficis i l’auge de les activitats fins el punt que, setmanalment, es feien 200 actes. D’aquí la necessitat de trobar un espai més àmpli que culminà amb els contactes amb els de Can Vinyals. Antoni Morros començà les negociacions i quan aquestes acabaren, el 1957, s’arribà a l’acord econòmic. Uns 10 milions de pessetes que aportaren afiliats i simpatitzants en forma de subscripcions de 10.000 pessetes que s’afegiren a l’import de la venda de l’antic Centre Interparroquial del carrer dels Esquiladors, aleshores carrer de Toledo. El mes de juny se’n prenia posessió i el desembre del mateix 1957 el Dr. Masnou ho beneïa oficialment. Parlà després del moviment Pax Christi i d’un sermó, a missa de 12, per part d’un protestant, Joan Estruch, el qual després es convertiria al catolicismo. Cità que l’Opus no s’integrà al Casal; les piscinas; el Teatre Rex: els pressupostos de mig milió de pessetes; el primer taller Josep Obrer i “el Serenet”; la rivalitat Centre Catòlic amb Centro Nacional; la campanya contra la projecció del film “Gilda”; els enfrontaments del Cau o minyons de muntanya amb el Frente de Juventudes i com aquests destrossaren els baixos on el Cau tenia aixopluc; la publicació del llibre “Parroquia, Comunidad Eucarística”. També la visita d’un jove Jordi Pujol al Casal i de com comentaren amb Triadú: “aquest jove arribarà a president de la Generalitat”. En la recta final de la conferència tingué un record per la campanya contra la fam amb destinació a Ruanda en la qual es recaptaren 22.000 pessetes. Igualada fou pionera i més endavant el Casal rebé una visita dels ruandesos per agraïr-ho. Afegí que sobre el Casal encara podria dir moltes més coses i no acabaria mai, però que ja passava de l’hora de classe i obria el torn de preguntes. Acabat aquest i envoltat d’aplaudiments, Manuel Miserachs, rebé de mans d’Antoni Miranda, com a representant del Casal, l’obsequi del llibre d’acudits d’Antoni Mateu, l’Oncle Toni, bon col.laborador de « Vida... ». S.B.G.