ILLES MEDITERRÀNIES

 

Dilluns a la tarda, al Teatre Municipal de l’Ateneu, Magí Puig, després d’anunciar que pel 13 de desembre es podrà anar a veure “La plaça del diamant” amb sortida a 2/4 de 4 de la tarda i que a partir del 7 de novembre es podran fer les reserves a Llaspa Tours, amb preus especials per als socis, presentà el navegant Jaume Cardús, un enamorat del mar i de la Mediterrània, patró de vaixell, el qual, amb una colla d’amics porta ja una colla d’anys de viatges per les illes del nostre mar. Jaume Cardús començà fent la pregunta de si la Mediterrània havia estat terra ferma al seu dia. Vuit mil anys abans de Crist, però, ja hi havia assentaments i a les Cíclades, cinc mil anys abans de Crist, ja fabricaven ídols de terracota. Féu història des de la cultura minoica passant després per l’imperi hitita, el babiloni i l’egipci i com aquests, amb la seva devallada donarien pas als fenicis els quals s’extengueren pel que ara coneixem com a Palestina i cap a l’oest pel nord d’Àfrica alhora que els grecs ho farien cap a Nàpols i dominarien el mar negre arribant fins a Empuries (d’empurium o mercat). Després Alexandre destruiria Fenícia i Cartago prendria el relleu. Tot plegat es podia anar seguint en la pantalla. Parlà després del vaixell de dos pals i en mostrà l’esquema interior a més del seu aspecte extern. Amb ell l’alumnat viatjà exhaustivament per Còrsega (la més bella) quina bandera llueix la “testa mora”. Definí la illa com si fos una part dels Alps que emergís al mig del mar. Això vol dir amb muntanyes altes, amb pics de dos mil metres a l’interior i boscos amb abundants deus d’aigua i gorcs arreu. Jaume Cardús, enamorat de la Costa Brava, quedà embadalit davant la bellesa de Còrsega i afegí que comprengué perquè havia estat declarada patrimoni de la humanitat tot i que això comportava, com en altres de les illes més petites, restriccions de pesca i fins i tot d’ancoratge en determinats punts. L’alumnat viatjà per Corte (o ciutadella) que havia tingut universitat però que només durà uns 10 anys. I aquí vingué una digressió sobre les relacions dels habitants de l’illa amb els francesos. Si parles italià et tracten millor i si parles català encara més, afegí, bo i explicant algunes anècdotes. Una d’elles acabà amb la sortida d’un establiment al crit de: vísca Còrsega i visca Catalunya! A Sant Michele de Murato vàrem poder veure un romànic del tipus que es troba a Pisa. I després de passar per llacs i foresta, un poblet petit, ran de mar, amb dues esglèsies: una catòlica romana, per entendre’ns, i una altre de diferent ritus catòlic. Cap problema. Un mateix sacerdot atenia una i altra. També, com no podia ser menys, se’ns parlà de Napoleó, el qual dividí l’illa en dues parts administratives per afavorir la capitalitat d’Ajaccio (o emperador). De la resistència dels corses a formar part de lleves franceses i la fugida a la muntanya on s’amagaven entre matolls de “maquis” d’on derivaria el nom dels emboscats de la resistència. Una interessant llegenda d’un altre llogaret on el diable, enamorat d’una donzella que l’havia rebutjat, s’enfurismà i calà foc a l’illa en el lloc de la torre on estava la donzella. Una gran onada, però, apagà el foc i quedà la terra rogenca. Ens feu passar, el patró, per les sanguinàries. Un estret només navegable en un punt on els naufragis eren freqüents pels qui no el coneixien. D’aquí el nom. Que no tenen vaixells a Espanya? Els preguntaren un dia en un d’aquells petits ports gairebé paradisíacs. Es veu que els espanyols no tenen tant costum com els alemanys o dels països nòrdics de viatjar amb vaixell. Vam passar també per Bonifaci, al sud, refundada per un papa. I per una ciutat, dalt d’un penyasegat, a la qual s’accedia per una escala que porta el nom d’escala del rei d’Aragó. Impresionant. Com la bocana d’un port amb semblances al de Mahó, gairebé invisible des del mar. I un carrer, el carrer dels emperadors, on havien viscut Carles V i Napoleò. Una illa habitada només per quatre famílies de la jet set. I les illes toscanes, d’Elba i Montecrsito i una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. La de Giglio amb torres de guaita. I Giannutri... Un viatge que acabà amb preguntes de com vivien i viuen a les illes i la cita de la plantada de 1750 castanyers per tal de tenir menjar quan encara no es coneixien les patates. També explicacions sobre la vida al vaixell i els moderns radars. S.B.G.