Documento sin título

Dilluns a la tarda, al Teatre Municipal de l’Ateneu, Magí Puig presentà el músic Joan Vives i Bellalta. Músic, concertista de flauta de bec i locutor redactor de Catalunya Música. Un autèntic melòman que sap transmetre, d’una forma amena i planera, el gaudi de saber copsar tot el sentiment musical.
A més a més, Joan Vives, sap barrejar-hi el bon humor. Ho demostrà parlant del cognom Vives, ben arrelat a Igualada, i de la dificultat d’aparcar. Tingué de deixar el cotxe al parquing de la Plaça de la Creu i gairebé arriba tard.

Començà la lliçó remarcant la forma de ferradura del Teatre Municipal de l’Ateneu. Talment com l’estructura d’un teatre d’òpera. I d’on ve l’òpera? Doncs, d’això parlaria durant l’hora de classe. De com, a partir de la música antiga, un 24 de febrer del 1607, a Màntua, s’estrenà l’òpera Orfeu, del compositor Claudio Monteverdi. Tota una evolució i revolució musical.

Al llarg de l’àula de la tarda l’alumnat fruí, alhora, del bon humor i sòlids coneixements musicals del professor el qual expressà el convenciment que la pólvora havia jugat un paper principal en l’arribada del renaixement italià. La pólvora havia decantat la balança afavorint la caiguda de Constantinoble, la Nova Roma. Aquella caiguda propicià una nova manera d’entendre la vida que, poc a poc, es distanciaria notablement de l’estructura medieval. La societat, sense guerres ni pestes, renaixeria i totes les facetes del saber, el coneixement i les arts, prendrien volada vers més àmplis horitzons. Els artistes esdevindrien celebritats i signarien les seves obres. Tots a la recerca de la bellesa.

La música, però, tardà en evolucionar. En farem una prova, digué a l’alumnat. I ens feu retrocedir en el temps per encetar la recitació d’un poema de Francesco Petrarca quins versos anaven dedicats a Laura i dataven del 1350. Els recità en italià i anà fent-ne la traducció bo i seguint els estats emocionals de l’enamorat quan es refugiava a les nits serenes i la tranquil.la, immensa, mar. Que són comparables aquelles nits i aquella mar amb les d’ara? Preguntà. Oi que no? Contaminació lumínica, brugit...

D’aquí passà a la primera musicalització recitada del poema. Havien passat 200 anys des que Petrarca l’escribís. Però, els músics havien reflectit bé, musicalment parlant, el sentiment de la poesia de Petrarca? Eren conscients que no tenien prou elements per fer-ho. L’alumnat havia seguit la gravació i jutjava.

Passà, seguidament, a referir-se a les “camerates” fent referència a la gran tasca portada a terme per l’igualadí Jordi Savall en la recuperació de tantes peces. Com, la música, per boca dels cantants, talment com quan Orfeu commogué Plutó i aquest permeté que Eurídice tornés del regne dels morts, aconseguia una excel.lència expressiva. Com, els de Florència, recuperaren teatres grecs i romans i deixaren espais per a l’orquestra, dansaires i cantants. Feu escoltar una altra gravació com a exemple del que, 70 anys més endavant, s’havia aconseguit. Una simbiosi més adient de la música amb la figura poètica. Ho acompanyà expressivament fent seguir els compassos. Una espontània ovació de l’auditori sonà abans que fés la pregunta: Oi que això és molt més exacte? I remarcà el truc de marcar als cantants l’entrada a la nota més alta de l’acord.

Al tram final: el casament d’una parella noble, a cavall del 1600, a Florència. S’estrenà, per encàrrec, Eurídice. Amb el final cambiat, això sí, ja que la celebració era cosa de joia tractant-se d’unes noces. Això, afegí en to humorístic Joan Vives, ho pagà Enric IV ja que, després, morí assassinat.

A la festa del casori s’hi trobava present el duc de Màntua el qual, 7 anys més tard, casaria també la filla. Demanà a Claudio Monteverdi que posés música a la mateixa història. Heus ací el poder de la música. Una meravella. I els alumnes escoltaren aquella obra, definida per l’autor com a “òpera in música” (obra amb música). I òpera quedà, com a nom genèric, per sempre més. Acabà la classe amb aplaudiments generals i bona part dels assistents volent parlar directament amb Joan Vives el qual havia dit que un altre dia es podria parlar d’altres aspectes de l’òpera.

S.B.G.