Documento sin título

Arcadi Oliveres, de Justícia i Pau, com digué en la presentació Conxa Castells, donà el tret de sortida de l’Octubre Solidari d’enguany. Remarcà també la presentadora la tasca que Arcadi Oliveras desenvolupa com a president de diverses ONG i en el Consell Català del Foment de la Pau. Abans el president d’AUGA, Magí Puig, havia fet esment a la col.laboració de Jove Cambra d’Igualada en la classe que es desenvoluparia al Teatre Municipal de l’Ateneu la tarda del primer dilluns d’octubre.

El conferenciant, d’entrada, feu referència també al mes dedicat a la solidaritat i a la pau. Comparà la guerra, tothora present en un punt o altra del planeta, amb una malaltia i suggerí que la humanitat calia que prengués consciència que, com en tota malaltia, es necessitava una analítica per esbrinar d’on venia el mal.

Es referí seguidament a la societat de la informació. Rebem informació a dolls però plena de mitges veritats i feu la comparança de les informacions que ens varen arribar d’Irak i les que ens arribaren d’Afganistan. Dues guerres tractades i rebudes, informativament parlant, de manera ben diferent i no obstant tan brutes l’una com l’altra i on Bush, president dels Estats Units, encara no ha assolit cap de les finalitats anunciades. Això sí, la diferència de morts de soldats americans i forces aliades ha estat ben petita comparada amb la de soldats i civils iraquians i afganesos i les morts civils han estat tractades com a danys col.laterals. D’armes de destrucció massiva no se’n trobà cap i a Bin Laden ni l’han trobat ni el trobaran.

En aquest punt es referí als negocis que sorgiren a l’entorn del petroli entre l’avi Bush i el pare Laden i de si l’avi Bush havia finançat la campanya que portà Hitler al poder. D’aquí que, assegurà, a Bin Laden ni l’hagin trobat ni el trobaran mai. També es referí a l’ús de la “burka” per part de les dones com una oposició a l’ocupació, tant a l’Irak com a l’Afganistan i de com el tràfec d’heroina en aquest darrer país s’havia multiplicat per cinc. Droga com a pagament del petroli.

Seguí amb l’engany dels mitjans de comunicació parlant de les adquisicions d’accions del periòdic francès “Le figaro” i de les relacions entre les famílies Bush i la de Jacques Chirac com a il.lustratives dels interessos polítics afegits als econòmics i també, quan ha convingut, barrejant-hi els ètnics.

Passà a qüestionar que, com es diu a vegades, les guerres hagin estat promotores de ginys militars els quals, més endavant, han esdevingut útils per a la pau. Donà dades oficials de la ONU que demostren que amb una ínfima part de la despesa militar es podria fer front a les necessitats dels països més empobrits i passà a dir que a Espanya ens dissimulen la despesa dispersant-ne part entre ministeris diferents al de Defensa. Fet i fet, assegurà, el doble del que ens diuen. Entre 400 o 500 mil soldats n’hi hauria prou per garantir la pau, per part de l’ONU, a tot el món si es deixés de banda el negoci armamentístic. I aquí feu altra vegada esment a l’engany de que la investigació militar acabi essent un bé per a la societat civil. Posà com a exemple la puixança de la societat civil alemanya i la japonesa quan els prohibiren les investigacions de caire miliar, àdhuc tenir exèrcit propi.

Després d’insistir entre les connexions dels mandataris USA en el tràfic drogues armament sud-nord, nord-sud parlà de com pot treballar per a la pau la societat civil. Esmentà la UNESCO i la necessitat de treure’ns del cap les guerres. D’aferrar-nos a la idea de que de guerres justes no n’hi ha cap. Només cal llegir atentament la lletra menuda de les que ens serveixen diariament per adonar-se’n. Hauríem d’exigir que es facin converses de pau i que ens treguéssim de sobre les armes nuclears. No aquest o aquell país, tots. I també les convencionals. Senyalà una proposta que s’ha deixat a l’oblit: reduïr, tots els països alhora, un 10% l’armamanet i la indústria de guerra per transformar-la en indústries de pau. D’aquesta manera el percentatge dels més poderosos es mantindría. A la llarga, però, es podria aspirar a extingir armes i indústries armamentístiques.

Caldria, també educar als mitjans de comunicació per tal que anés desapareixent tota mena de belicisme. Esmentà que els nens i nenes americans veuen la televisió 2 hores de mitjana quan aquí estem a les 2 i mitja. Naturalment emissions amb un elevat percentatge de violència. Si féssim la prova de fer dibuixar escenes bél.liques als infants quedaríem parats de la riquesa de situacions de ferits i morts que surten als seus dibuixos. Dibuixar la pau, en canvi, es transforma, com a molt, en l’esquema d’aquell colom amb un brotet d’olivera al bec en el millor dels casos. Tenim de canviar els esquemes.

La darrera part de la classe anà de les diferents maneres d’implicar-se . Si en uns temps reculats forn els objectors de consciència al servei militar ara podríen ser objectors científics. Ja n’hi ha que no volen implicar-se en prestar els seus serveis per a empreses de guerra o bé de destinacions finals que no contribueixin al bé de la humanitat. L’objecció fiscal destinant percentatges de finalitat incerta a ONG’s. L’objecció financera: treballar amb bancs que no donin negoci a indústries de guerra o bé auxilliars d’aquelles.

Resumint-ho col.laborar només en projectes amb finalitats pacífiques. No cal dir que l’alumnat, el qual no gosà fer cap pregunta després de seguir amb atenció les paraules del conferenciant i sumar-se a les seves tesi amb un fort apladiment, anà sortint de l’aula comentant punts diferents de la disertació.

S.B.G.