EL ROL DE LA GENT GRAN AL SEGLE XXI
PER EMPÈNYER LA GENT A FER COSES ÚTILS PER A ELLS MATEIXOS
I PER A LA SOCIETAT

 

L’alumnat d’AUGA, dilluns passat a l’Ateneu, tan bon punt el seu president, Magí Puig, va presentar el conferenciant, Carles Barceló i Valls, doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials, s’immergí en una convocatòria. Una convocatòria a ser actius. Fins i tot a rebel.lar-se contra normatives vigents que menen a que una gran majoria de la gent gran es vegi constrenyida a sobreviure amb dificultats econòmiques. La classe es titulava: “El rol de la gent gran al segle XXIè” i se subtitulava: “Per empènyer la gent a fer coses útils per a ells mateixos i per a la societat” A fe que l’alumnat fou sacsejat de seguida per tal que fugís dels tòpics que empenyen la gent gran a acomodar-se a un estil de viure sedentari a més no poder. Després de referir-se a les mitjanes de vida. entre els 76 anys els homes i els 83 les dones, quantificà els valors de la gent gran al segle XXIè. Saben que sóm el 20 % de la població mundial? I que representem el 65 % de la riquesa dels països desenvolupats? A partir d’aquestes dades analitzà, àdhuc políticament, la potencialitat de força de la gent gran si se sabés utilitzar en forma adequada. Com? Fent un exercici actiu. Res de resignar-se a fer d’avis complaents que encara donen un cop de mà als fills. Moure’s lliurement. Conèixer gent nova. Altres costums. I perquè no altres països i maneres de pensar? L’àula gairebé no respirava quan se li recordà la quantitat de dificultats viscudes –i vençudes- durant els difícils temps passats i la tremenda suma d’hores extres per tirar endavant les famílies. I ara, se’ns té de presentar com una exigència complir com a avis? Tremenda pregunta. Oi més quan feu avinent l’existència de 1.500 universitats de la tercera edat les quals apleguen mig milió de persones grans que proven de fugir de tot això. Passà seguidament a la projecció d’unes diapositives, algunes d’elles no excessivament nítides, per il.lustrar el capítol participatiu. Ara, per exemple, s’acosten eleccions i ja hi ha partits polítics que proposen l’excempció als pensionistes del pagament de l’IRPF. Ens quedarem, una vegada més, inactius i no participatius? Si no ens representem nosaltres mateixos ningú no ens representarà. Quida edat i quina experiència tenen els joves polítics? Perquè les coses que ens atanyen, per exemple l’insoluble problema de les minces pensions de les vídues, ens tenen de venir dictades per gent aliena a la problemàtica? De debò algú reconeix que si el país ha arribat al grau de benestar actual ha estat gràcies a l’esforç continuat de tots nosaltres? Doncs, que ho demostrin! I d’aquí ja es passà a la conveniència de la creació d’un partit que realment defensés els interessos veritables de la gent gran. Una força impressionant i possible si fóssim, de debò, actius i participatius. D’aquí passà a la participació en associacions sense ànim de lucre dedicades a pal.liar les necessitats encara no ateses per la nostra societat anomenada del benestar. Abans d’acomiadar-se de l’àula, el doctor Carles Barceló parlà dels 6 principis de Covey als quals afegia els seus 6 principis: 1 – Participi, no s’amagui. 2 – Cooperi, sigui solidari. 3 – Donis als demès, facis voluntari. 4 – Sigui exigent, reclami el que li correspon. 5 – No ho deixi còrrer, lluiti per obtenir resultats. 6 – Movilitzi el seu cervell, augmenti la seva qualitat de vida. Cada un d’aquests principis, el no quedar-se a casa i prendre part en activitats de caire de voluntariat i ésser solidaris per sistema, ajuden a sentir-nos útils. Això, a la vegada, ens portarà a ser més exigents amb nosaltres mateixos i també, molt important, amb els demès i a no deixar còrrer, cosa que passa desgraciadament massa sovint, l’exigència de tot el què se’ns té de reconèixer per dret. Finalment, és inqüestionable que movilitzar el cervell augmenta la qualitat de vida. Podem, encara, ser imaginatius. S.B.G.