PAISATGE I PATRIMONI. BARRAQUES DE PEDRA SECA

 

Carolina Riba i Gabarró és coneguda abastament per l’alumnat d’AUGA, el qual la rep sempre amb una barreja de simpatia i admiració, especialment pels seus treballs de botànica. Dilluns passat, però, tractà un tema que ha treballat molt, com és la construcció amb pedra seca. Concretament les barraques. Carolina Riba participà ja el 1990, a Barcelona, en una ponència sobre les construccions de pedra seca. Més endavant, el 1992, ho feu a Creta i el 1994 a Mallorca. Això parla per si sol de l’interès que a nivell internacional ha suscitat aquest tipus de construcció artesanal de la qual a la nostra comarca tenim moltes i variades mostres. A Catalunya les barraques de pedra seca les trobem des de l’Empordà, amb un tall en l’espai del Maresme i la Selva per extendre’s, amb més amplitud, pel Bages, l’Anoia, Penedès, Segarra, Conca de Barberà, Alt Camp, Tarragonès i Baix Camp fins arribar a l’Ebre. L’home, des del neolític, buscà la forma d’aixoplugarse del fred i la calor aprenent a amuntegar la pedra que dificultava el conreu de la terra. D’aquí naixeren els marges més o menys amples i esglaonats depenent de l’orografia, molt trencada a Catalunya, i les barraques per aixoplugar-s’hi en el repòs necessari entre hores de treball. Esmentà, Carolina Riba, projectant imatges il.lustratives, el nombre de barraques que es troben als termes de Carme, Orpí, la Pobla i la Torre i Tous, entre altres. Totes construïdes artesanalment gràcies a la necessitat de despedregar la terra. La proliferació del cultiu de la vinya per a l’obtenció del vi en totes les seves variants, incrementà encara més els bancals. Això, unit als minicultius, propicià que els masovers es vegessin en la necessitat de comptar amb un nombre major de barraques si volien gaudir de la comoditat s’aixecaren al redòs de relleus rocosos, altres buscant punts idonis en els marges o bé en llocs planers idònis per al descans a l’empara d’arbres que fessin una bona ombra. Carolina Riba en parlar de l’enginy i la traça dels cabaners per fer voltes i llindars, ho il.lustrà amb la projecció d’uns dibuixos que seguien la construcció d’una barraca des de peu de vinya fins coronarla. Remarcà especialment els punts d’arrencada de volta i la dificultat d’anar fent aguantar l’equilibri d’aquelles pedres desiguals, sense polir, fins arribar al tancament i caramull. Després la terra, a sobre, on s’hi feien créixer lliris de Sant Josep, també coneguts per aquest fet en alguns indrets com a lliris de barraca. Fou la part més il.lustrativa de la dificultat de la construcció amb pedra seca i per tant sense cap tipus de morter. Remarcà el fet que totes les barraques es coneixien bé pel nom del qui les havia fet construïr, bé pels renoms i també, en ocasions, pels mals noms, il.lustrant-ho amb projeccions de fotografies preses pel malaguanyat periodista i excel.lent fotògraf, Amadeu Caballé, el qual les hi havia facilitat després de les seves sortides a peu per la comarca. Una d’elles presentava a banda i banda de l’entrada uns carreus considerables. També mostrà la diferència de la pedra emprada en uns i altres llocs. Capítol a part fou el del revifament de les barraques, a l’Anoia, després de la fil.loxera, gràcies al cultiu del roldó per atendre les necessitats dels curtidors. Després vingué l’abandó de conreus de feixes poc productives i subsegüentment el de les barraques. Esmentà Carolina la disminució del seu nombre en els darrers anys i el perill que corren algunes degut a urbanitzacions. A l’hora de les preguntes encara s’estengué amb les mides. Usualment entre 2 i 3 metres de diàmetre i 2 d’alçària, tot i que al Tarragonès se’n troben de més grans. Esmentà de nou l’equilibri de l’arc resolt en base a molt enginy i com aquest era actualment valorat arreu. També els itineraris que s’organitzen a Castellolí, Prats i Piera, entre altres, per visitar les barraques. La classe acabà esmentant la magistral capella de l’asil del Sant Crist la qual, tot i essent suportada amb morter, recorda arquitectònicament el sistema de les cúpules de barraca. Un fet consubstancial als grans arquitectes de Reus. L’alumnat en sortí satisfet.