MÚSICA POPULAR 1740-1960

 

Com tots els dilluns de curs l’alumnat d’AUGA omplenà el Teatre Municipal de l’Ateneu. En aquesta ocasió fou una passejada, alhora agradable i un bon punt nostàlgica, per la música popular dels anys 1940 al 1960. Ramon Enrich i Murt, al piano, ens transportà a un suggestiu món musical en el qual, tot i que ell assegura que és un afeccionat que toca d’oïda, palesà que la té molt fina. S’havia preparat un programa molt extens que començà amb una sessió de tangos; continuà amb la cançó francesa; amb música de caire caribeny o tropical que ens havia interpretat d’una manera tan personal l’Antoni Machín; seguiren l’Agustí Lara i els boleros; la cançó portuguesa amb els seus fados; la cançó italiana que havia acaparat les programacions de la ràdio molt de temps; la música de pel.lícules americanes i finalment els vienesos que portà, com a novetat a la Catalunya de l’època, Arthur Kaps. En fer la presentació, Magí Puig, demanà que davant un programa que podria excedir el temps que habitualment AUGA dedica a les classes, els aplaudiments es reservessin per al final. Tot i això l’alumnat en alguns moments no pogué contenir les ganes i també foren freqüents les exclamacions d’agradable sorpresa quan Ramon Enrich anunciava la propera interpretació assegurant que era una peça que a ell l’hi agradava molt. -Eh, que és bonica?, acabà preguntant en més d’una ocasió. S’ha dit més d’una vegada que en l ’execució musical compta tant o més el sentiment que no pas la mecànica, ja que la mecànica és cosa que es pot aprendre però el sentiment, si no aflora per si sol, malament rai. Efectivament, Ramon Enrich i Murt, tot i que repetís que no en sabia en més d’una ocasió, a part el mèrit que suposa haver memoritzat un programa tan extens, donà una lliçó de sentiment i feu que tangos, cançó francesa, música tropical, boleros, fados, la música italiana, la de les pel.lícules americanes i la dels vienesos sonessin cada una amb aquella emotivitat que els alumnes les havien escoltat molts anys enrere. Això feu que sovintegessin les exclamacions i comentaris admiratius. La classe, tot i els retalls en l’extensa programació, s’allargà força més del previst degut al grau màxim de complicitat entre l’audiència i l’executant. Uns i altres en sortiren satisfets i ben segur que la recordaran. S.B.G.