PECATS CAPITALS

 

L’aula de l’AUGA, al Teatre Municipal de l’Ateneu, es vestí de cabaret literari, dilluns passat, gràcies a l’actriu igualadina, Teresa Puig i Rodríguez, acompanyada al piano pel jove capelladí, Oriol Bartrolí, amb el qual jugà en molts moments a la complicitat escènico-humorística en els acompanyaments per marcar situacions interpretatives. Teresa Puig començà a fer-se seu l’alumnat amb un repàs provocatiu dels set pecats capitals. Qui no ha estat mai superb, envejós, avar, golafre, luxuriós, mandrós o irascible? Anava preguntant, amb sucosos exemples. -Vinga! Diguin-t'ho! Admetin-t'ho! Vinga! Jo bé ho faig! Provocava l’alumnat: -A veure, enfadeu-vos! Insulteu- me! Vinga! Algunes veus d’alumnes ho feren encara que amb paraules suaus. - Així! Així! -Animava bo i jugant, també, amb la introducció de notes per part del pianista. - -És jove! El disculpava després en un estudiat joc de rol escènic. Després, com a paradigma de l’avarícia, narrà la llegenda del rei Mides intercalant, també, el joc de les entrades musicals i baixades a la platea. Entremig de la llegenda, referències al poble explotat fins l’extenuació econòmica i física com a consequència de les exigències impositives d’un rei que cada dia volia veure engruixir la seva riquesa, més i més, des de l’extrem de recloure la seva esposa la qual s’havia interessat per les claus que el rei sempre portava a sobre per tal de preservar l’estança on guardava la seva riquesa, ffns a l’entrada del follet que podia fer que es transformés en or tot el que el rei toqués. La ductilitat interpretativa de Teresa Puig es posà a prova en passar d’un personatge a l’altre fins que el rei, que ja no podia menjar ni beure res ja que tot se li transformava en or àdhuc esposa, filles, cavalls i criats i amb uns súbdits que se salvaven perquè fugien esperitats en veurel venir, s’adonà que la vida no era allò que havia fet fins aleshores i implorà la presència, de nou, del follet per desfer l’encanteri. La llegenda acaba amb el rei podent menjar i beure de nou i l’esposa retornant la riquesa al poble. En aquest punt i abans de passar a la segona i darrera narració, Teresa Puig, feu una digressió sobre el que podem veure si mirem al nostre entorn. L’explotació que subsisteix en diferents llocs i formes, amb nens explotats a les mines o bé en guerrilles, i la gent preguntant- se què es la vida i qui són ells. L’amor bandejat arreu amb el triomf del jo per damunt de tot. La llegenda de l’amo del castell i la noia que suspirava per ell, tot i que ni se la mirés, tancà l’aula després d’una nova lliçó de l’excel.lència on pot arribar l’art interpretatiu. La llegenda pivota entorn d’un anell que la fetillera lliura a la donzella per tal que l’amo del castell, en veure-la en resti enamorat sempre que ella el porti. La cosa es complica narrativament i interpretativa quan ella mor i ell es resisteix a enterrarla ja que, com que ella encara porta l’anell posat, subsisteix la passió amatòria. Un clergue reclamat per la família per tal que posi seny a la ment del senyor del castell pot accedir a la cambra on ella ja es descomposa. L’home, decidit a convèncer-lo per enterrar- la d’una vegada, reflexiona que seria una llàstima que es perdés aquell anell i se’l posa. En sortir, el clergue, no solament veu atesa la seva petició d’enterrar la mestressa sinó que es veu atés i assetjat per l’amo del castell. Esgarrifat, fuig com pot fins la platja propera i cavil.lant sobre la possibilitat d’un encanteri llança l’anell al mar i es refugia darrere unes roques. L’amo del castell, en veure el mar, se sent tant atret que mana bastir un vaixell per adentrar-s’hi i vaga per la mar fins que un temporal l’engoleix i el baixa al regne de Neptú. No el de pedra de la plaça del Rei, puntualitzà Teresa Puig, sinó el veritable. I vet ací un gat, vet ací un gos... Encara quedà temps perquè Teresa fés una reflexió final sobre els pecats capitals i les virtuts que s’hi oposen. En arribar al: contra peresa, diligència, acabà de posar-se el públic a la butxaca dient que sempre, en arribar a la diligència, no sabia ben bé perquè, pensava en la diligència igualadina. Un fort aplaudiment acomiadà l’actriu igualadina i el seu jove acompanyant els quals, entre bromes i veres, acabaven d’oferir una excel.lent aula. SBG