LA CONCA D'ÒDENA A LA LLUM DELS DARRERS DESCOBRIMENTS
ARQUEOLÒGICS. Igualada 500 anys més antiga?

 

El passat dilluns, al Teatre Municipal de l’Ateneu, en l’aula setmanal d’AUGA, Jordi Enrich i Hoja, llicenciat en Geografia i Història i arqueòleg, donà una lliçó, il.lustrada amb imatges, sobre “La Conca d’Òdena a la llum dels darrers descobriments arqueològics. Igualada 500 anys més antiga?" Per començar recordà les vegades que havia donat conferències a AUGA, en altres aules i amb una especial recordança pel matrimoni, Joan Dalmases i Joana Martí, els quals l’havien esperonat a la recerca i al catalanisme. El plantejament del tema, ateses les especialitats científiques de Jordi Enrich, fou el d’encarrilar l’alumnat pels camins de la geografia i la història abans de passar a les troballes i excavacions que confirmarien la hipòtesi que Igualada podria ser uns 500 anys més antiga del que fins ara ha estat documentat. Situà primer l’alumnat en el marc geogràfic de la Conca d’Òdena i els antiquíssims límits dels termes d’Igualada, Òdena, Montbui i Vilanova-Claramunt, els quals ja es perfilaven en temps dels ibers i que acabaren consolidant-se a l’edat mitjana tenint com a claus de tanca els castells de la Tossa, Òdena i Claramunt. Com a eixos vertebradors dels assentaments, il.lustrats amb dibuixos des del neolític, les rutes del Bages al Tarragonès i el camí ral de Barcelona a les terres de ponent. Els ibers conformarien la nostra cultura autòctona que es veuria engolida per la romana després de la invasió de les legions. Hi ha restes que així ho confirmen als turons d’Òdena, la Tossa i Claramunt. Jordi Enrich dedicà uns minuts a mostrar i comentar interessants peces trobades a la Roixela, un vaset datat 300 anys abans de Crist amb inscripcions iberes indesxifrables, per ara, per manca de referents comparables a les gregues o llatines. Estris i ceràmiques des dels temps del neolític, passant pels lacetans i les viles romanes. Comentà amb més detall les excavacions fetes a Cabrera, actualment ja Cabrera d’Anoia, les del Vilar del Met, amb un record especial per a Borràs i Quadres, les del Pla de la Torre i amb més detall, encara, les de l’Espelt, esmentant la intervenció de l’igualadí Antoni Dalmau i Ribalta, decissiva per a la recuperació dels mosaics romans. En aquest punt mostrà uns frescos gairebé idèntics, com pogué observar l’alumnat, amb uns altres trobats a Mèrida, la qual cosa il.lustra sobre el flux comunicatiu de les rutes romanes.També un dau d’ivori que demostra l’antiguitat del joc de daus. Una passada per la feina feta pel riu Anoia des dels sediments que encara es poden trobar al Pla de la Massa fins al curs actual i també per les làpides sepulcrals de marbre, amb inscripcions en llatí, que demostren la importància que tingué Els Prats de Rei. D’aquí passà ja a les excavacions i fotos d’enderrocs entorn de la basílica de Santa Maria. Les muralles primitives i les més modernes documentades al segle XIIIè i les lluites dels igualadins per treure’s de sobre el jou dels Cardona. La mota igualadina i la independència que els igualadins anaren esgarrapant amb esforç. Les darreres excavacions de fa uns mesos amb la troballa de restes del que podria ser una primitiva església anterior a la gòtica. Tot plegat s’encaminaria a la conclusió que la hipòtesi, llançada fa dos anys a Sant Cugat, podria prendre cos i confirmar que Igualada celebrà el mil.lenari amb cinc-cents anys de retard. Donades les il.lustracions de la refinada forma de vida dels romans a les nostres contrades l’alumnat, abans de l’aplaudiment final, feu un bon nombre de preguntes. SEBASTIÀ BORRÀS